RT- 3
RUTA VERDAGUER

JACINT VERDAGUER I SANTALÓ
(poeta-excusionista)

Introducció

Verdaguer i la imatge de la muntanya
Article de Francesc Roma i Casanovas

Indiscutiblement, Jacint Verdaguer es troba entre els excursionistes de més renom del nostre país. I això, malgrat la imatge de poeta ensotanat, conservador i carrincló amb què, avui dia, molta gent se l'imagina.

És cert que no va ser un gran esportista. Però no podem deixar d'evocar algunes de les seves excursions per adonar-nos que "feia més muntanya" que la majoria dels consocis de les entitats en què figurava. Verdaguer va ingressar a l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, precedent de l'actual Centre Excursionista de Catalunya, l'any 1878, dos anys després de la seva fundació. En la seva pràctica muntanyenca, Verdaguer petjà, abans que molts altres, els cims de Canigó, Puigmal, Carlit, Montsent de Pallars, Montardo, Montcalm, Pica d'Estats, Maladeta..., tots ells noms que evoquen els sostres més emblemàtics del "nostre" país. No en va se li atribueixen les primeres catalanes a la Maladeta o a la Pica d'Estats. En el sentit esportiu, Verdaguer s'alinea amb Norbert Font i Sagué (1874-1910) o Jaume Oliveres (1877-1957), personatges com ell pertanyents al món eclesiàstic que no s'estigueren de dur a terme gestes purament esportives (el primer en el món de l'exploració del subsòl i el segon, en el de les altes muntanyes).

Ara bé, tot i que en certa mesura en fos un practicant, Verdaguer no es pot considerar un pioner de l'alpinisme. Les seves anades i vingudes a la muntanya tenen un altre sentit que podríem qualificat d'excursionisme científic, això sí, amb moltes reserves, perquè, tal com Verdaguer entenia aquesta pràctica, no tenia res a veure amb aquell excursionisme que, en opinió de Jordi Martí , buscava un exèrcit de grimpaires a les ordres dels primers homes de ciència. Aquesta manera d'entendre la pràctica muntanyenca és més pròpia de personatges com Norbert Font i Sagué, per exemple. Verdaguer se'ns presenta com un personatge que necessita el contacte amb el món natural per expressar el que sent a través de l'escriptura. Si algú pensa que se'l pot qualificar de científic, és perquè creu que el seu excursionisme no era, com es va dir més endavant, el d'un empassa-quilòmetres.

L'alta muntanya no massa ben vista
Escriptor vinculat al moviment romàntic, per a qui fins i tot les runes parlaven de la mort, Verdaguer sentia la muntanya que trepitjava i l'estimava. A més a més, com digué Josep Iglésies, tenia un coneixement del Pirineu molt superior al que poguessin tenir tots els excursionistes barcelonins del seu moment plegats.

A grans trets, el nostre poeta compartia amb els primers excursionistes una imatge molt precisa de l'entorn. Preocupats més per la realitat humana que pel medi natural, el primer excursionisme no entenia ni admirava l'alta muntanya. En tenim un molt bon exemple en el mateix Verdaguer: l'agost de 1883 anota en el seu quadern de viatge que des del cim del Montcalm, "L'espectacle és trist: rocas blancas fereixen la vista per totas bandas, clapejades de congestes més blanques encara; algun estany en lo vessant de las serras (...)".

Aquest adjectiu -trist- serà utilitzat per altres excursionistes per qualificar alguns indrets muntanyencs, fins i tot en un moment tan tardà com els anys vuitanta del segle XIX -un cas molt paradigmàtic és el de Francesc Maspons i Labrós (1840-1901), president del Centre Excursionista de Catalunya.

Des del Sotlo, a l'esquerra el Montcalm, a la dreta, d'esquerra a dreta: Pic Verdaguer (3131 m), Pica d'Estats (3143 m) i Punta Gabarró (3115 m)

Des del Montcalm, Verdaguer contempla les serralades del Pallars, de l'Arieja, de la Cerdanya, del Cadí i del Canigó, i l'important és que, tot i haver-hi anat, les qualifica de tristes, una tristesa que sabem que es produeix a causa de la manca de vegetació. Aquesta causalitat es veu molt clara quan, en un escrit de pocs dies després, s'enfila al circ de Pessons (Andorra) i anota: "Cabalment las serras del voltant no ensènyan al viatger més que tarters, més sechs y tristos que'ls de la vall, puig en esta hi ha alguns pins, molts talabarts y algun clap de gleba ab què cubreixen sa nuesa les pedres balirenques, que allí tenen, sens dubte, sa més abundant pedrera, puig tot allò és granítich, com allí té origen lo Balira".

Verdaguer fou un dels primers personatges catalans que caminaren enmig d'un Pirineu verd i humit i que foren capaços d'admirar-lo, però això no treu que se sentís una mica "desorientat" quan s'acarava a l'alta muntanya -desorientat des del nostre punt de vista actual. Mossèn Cinto, si més no en la intimitat dels seus quaderns, abans que els cims, preferia les riberes arbrades dels rius i els camps de blat de les valls pirinenques. En el primer sentit, comentem que baixant de la Seu cap a Organyà, Verdaguer escriu: "Verament los rius embelleixen sobre manera los païssos; eixas montanyas, nues en gran part, rocosas y calcàreas, reben del Segre una alenada de vida que las engallardeix, y, ab la faixa de verdor que estén lo riu aurífer a sos peus, són tota una altra cosa".

L'estima pels camps conreats es pot veure també en una descripció de la Cerdanya:
"Veig aquexa hermosa plana de Cerdanya per tercera o quarta vegada, y may no m'havia semblat tan bella com avuy, que la he contemplada a la llum del sol, que s'enfonsa tristament derrera la montanya de Maranges. Los segadors estan en la fogarada del seu penós treball. ¡Que n'han feta, de feyna! (...) Lo sol, que's pon en un cel serè com uns ulls de doze anys, abaxa ses derreres llums a la encantadora plana, y la rossor dels blats creix y's daura y sobredaura ab la rossor de sos raigs (...)".

Verdaguer i la descoberta del paisatge
D'origen rural, Verdaguer -com la majoria dels primers excursionistes- admirava la terra capaç de fruitar i estimava aquells que n'havien fet el seu ofici. Però el darrer quart del segle XIX, quan Verdaguer fa la major part dels seus viatges a zones muntanyenques, es produeix a Catalunya una gran pressió sobre les masses forestals i els espais naturals.

La reculada del bosc i l'avanç de les noves artigues que es produeix en aquell moment no ha tingut comparació en la història de Catalunya. En aquell context, per a la majoria de la gent del nostre país -rural i urbana- era agradable allò que produïa alguna cosa, especialment si, com en el cas de l'agricultura, es podia fer fruitar el que abans havia estat considerat el no-res -muntanyes, boscos, deserts, etc. Enmig de tot plegat la veu d'alguns excursionistes catalans es trobarà entre els primers clams per la gestió més acurada del medi ambient i la protecció de les superfícies forestals. Entre elles, el mateix Verdaguer que, l'estiu de 1883, parlant del Cadí, deixa sentir clarament aquesta estima pel món forestal: "Tota la serra és de pedra de cals, que'ls temporals y plujas van desfent y arrossegant a las valls. La vegetació, en alguns punts, sempre és estada nul·la; en altras ha sigut exterminada sense pietat per la codícia del gobern, la major part, o dels propietaris, que, per fer quatre sous, han deixat fer en sos boscos una tallada que serà la darrera, puig hi han deixada la terra nua, que l'aygua va escorxant y portant-se'n rost avall, deixant veure despullats los ossos de la serra. No solament llévan aixís la riquesa a nostre desgobernat país, sinó l'esperansa de tornar-la a tenir, la bellesa y atractiu, convertint un paradís en un areny, d'ahont los habitants ja van fugint, per no poder-s'hi guanyar la vida. Los que això càusan o això permeten són mereixedors del nom de lladres y homicidas, si ningú ho és".

L'areny, doncs, esdevé improductiu, però també desagradable (per la manca de bellesa i atractiu); no pot formar part del paisatge, si, com en la major part dels nostres treballs, entenem per paisatge una forma de relació amb el medi natural en què aquest és percebut com una cosa bella, agradable, amena, etc. Per a Verdaguer, la riquesa i la bellesa desapareixen d'una muntanya desforestada i d'aquí que calgui prendre algunes mesures (que ell mateix no explicita).

En aquest context, alguns autors proposaren la repoblació forestal, altres la creació de zones protegides, un tercers recorrien el país amb intenció d'escalar les seves muntanyes... Tots plegats, però, valoraven positivament allò que fins feia relativament poc havia estat menyspreat i anorreat. I, en aquest procés d'estima -mediambiental i estètica- per la muntanya, Verdaguer hi va jugar un paper essencial.

El paper de Verdaguer resulta essencial perquè, a través de la seva literatura, va actuar de manera inconscient sobre els desitjos dels seus coetanis. En aquest sentit, en popularitzar la imatge de la muntanya catalana que els Jocs Florals havien establert, es convertia en un pont entre les classes més humils i els sectors lletraferits del nostre país. A través de la literatura de Verdaguer i de l'impuls que aquesta suposa de cara a la descoberta real dels llocs que evoca, molta gent ha pogut conèixer la realitat muntanyenca de casa nostra. Això és bastant clar a partir dels darrers anys de la seva vida, especialment arran de la ruptura amb la família Güell i del seu confinament a la plana de Vic. La seva "defensa pròpia" el convertí en un personatge conegut de gairebé tot Catalunya, com quedà palès el dia de la seva mort. Des d'aquell moment, encara que no haguessin llegit les seves obres, molta gent del nostre país sabia que hi havia uns llocs que es deien Canigó, Montserrat, Montseny, etc. I això incità a les noves generacions, cada cop menys vinculades al vell model excursionista, a descobrir-les in situ. De fet, la mort de Verdaguer coincideix amb el tomb més important que ha patit el nostre excursionisme d'abans de la guerra: l'obertura plena al marc muntanyenc i al medi natural (l'excursionisme, fins llavors, havia estat una qüestió més pròpia de folkloristes, historiadors, artistes i lletraferits).

Formalitzant la nostra mirada
Josep Iglésies va escriure que molta gent van (o potser millor, anaven) al Canigó impulsats per la lectura del poema de mossèn Cinto. En un sentit anàleg, avui dia sabem que Verdaguer va elaborar algunes de les imatges a partir de les quals el segle XX ha descodificat el nostre medi muntanyenc. Certament, no fou l'únic, però potser sí el més important. Així, l'any 1892, Josep Aladern reconeix que el paisatge dels rodals de Coll de Nargó li semblaven "una decoració del Guillermo Tell" , és a dir, una obra de teatre els decorats de la qual havien inspirat les pintures murals del Liceu després de la reconstrucció posterior a l'incendi de 1861 (aquesta pintura havia estat feta per Joan Vicens i Cots (Barcelona 1830-1886), escenògraf i professor de Llotja). En el mateix sentit, quan arriba a la Seu d'Urgell i les rodalies de la població se li fan pintoresques, la seva mateixa visió el duu a recordar el Canigó de Verdaguer: Verdaguer, doncs, l'havia proveït d'un model, d'una "geografia" per interpretar l'indret.

A aquest procés de proveïment de models estètics i normatius per descodificar el nostre medi ambient l'anomenem formalització, pel fet que, des del punt de vista fenomenològic, és el que dóna la forma apropiada a la realitat. Doncs bé, segurament Verdaguer va ser un dels agents més important en la institució de la nova mirada paisatgística en el nostre país.

Aquest procés de formalització de la mirada queda molt clar en el tòpic que el primer volum de l'Album meravella utilitzava per parlar del Montseny (i, de retruc, de Montserrat), perquè en el seu text es fa patent la consciència del paper de constructor de mirades que Verdaguer va jugar: [El Montseny] "Es una muntanya venerable, si fa o no fa, com el Montserrat: estoig de patris afectes d'ençà que Mossèn Cinto la va cantar, i niu de belleses naturals no superades i sovint cobertes amb la blanca cabellera de la neu" .
Verdaguer, tal com mostren aquests exemples, va contribuir sobremanera a fixar alguns dels tòpics que encara avui dia apliquem a bona part del nostre medi muntanyenc. Si Montserrat, en afortunada expressió de Jordi Martí, és o ha estat el nostre recer místic; el Montseny, un símbol de longevitat i el Pirineu, la preservació de la raça, en bona part, va ser Verdaguer qui va fixar molts d'aquests tòpics. O, si més no, a través de la poesia de mossèn Cinto, Catalunya va tenir a la seva disposició uns noms que excitaven la seva curiositat i li feien posar-hi atenció. Verdaguer, posant nom a les coses, descrivint-ne algunes, convidava a visitar i a re-visitar; a veure i a retrobar una part del país.

Montseny, creu de Matagalls (foto: J.M. Jerez)

Montserrat, creu de Sant Miquel (foto: J.M. Jerez)

En aquest sentit, el seu paper medial va ser molt important. En un altre lloc hem demostrat que el primer jocfloralisme era poc donat a les muntanyes, encara que fos el propulsor de la idea de muntanya catalana. Si posteriorment el sentiment de la muntanya per ella mateixa va anar traient cap es va deure, en bona part, al paper que varen jugar els excursionistes. I potser el més important de tots sigui, precisament, Verdaguer. No oblidem que va existir una important relació entre els Jocs Florals i les primeres entitats excursionistes, homenatjant els autors premiats, o dotant-hi premis, sense tenir en compte la coincidència que hi havia en molts dels personatges que dirigien ambdós fets.

Peça clau en aquest entrellat seria la figura de Jacint Verdaguer. El seu Canigó és una obra de 1886 en què la història, les tradicions, les llegendes, la geografia i els fets naturals es barregen adquirint forma de poema. En l'obra d'aquest "geógrafo poeta" , el món pirinenc hi és ben present. El mateix podríem dir de Montserrat, la plana de Vic, etc. Verdaguer coneix molt bé Catalunya, els seus costums i tradicions, coneix, ens diu un comentarista de la seva obra, "(...) la Catalunya de las montanyas, que es catalana de debó (...)" . El seu primer i principal mestre hauria estat la natura. Però el paisatge que Verdaguer amava era pintat de verd i d'humitat, de ruïnes i de tradicions pairals. Els tarters de l'alta muntanya se li feien tristos.

Tot i això, la seva obra fou molt important en posar noms a l'indicible, en desvetllar l'interès pels llocs fins llavors innomenats i desconeguts. Fins al punt que Jaume Massó advertia, l'any 1921, que l'èxit de les primeres edicions dels seus Croquis pirinencs havia estat causat, en bona part, pel "(...) màgic nom de Pirineu" que, afegim-hi, devia molt al treball previ de Verdaguer.

El mateix Pere Alsius es demanava per què hauria de fer-se'ns estrany que la gent estimés l'estany de Banyoles si dos poetes com Jacint Verdaguer o Dolors Monserdà de Macià i un pintor com Urgell s'hi havien inspirat. Com diu Alsius , res d'estrany que la gent, especialment els forasters, mostressin aquesta predilecció per uns llocs que tots aquells artistes havien divulgat i formalitzat En aquest sentit, i valgui només com a exemple, el que havia dit la fada de Banyoles sobre els voltants d'aquesta vila en el poema Canigó no feia altra cosa que anomenar llocs que després passarien a formar part del nostre "paisatge" muntanyenc.

En definitiva, artistes com mossèn Cinto, tot reproduint el món, haurien produït la mirada dels nostres avis, els haurien ensenyat a mirar un món fins llavors desconegut. Verdaguer, com diu el seu cèlebre Virolai, havia aconseguit il·luminar la catalana terra tot guiant-nos cap al cel.

Sant Martí de Centelles, març de 2002
Francesc Roma i Casanovas
http://www.geocities.com/francescroma/curriculum5.htm

Resum biogràfic de Jacint Verdaguer
Documentació extreta de la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Osona) el 1845, en una humil família pagesa d'una certa cultura i ja de ben jove la seva mare el va instruir en la lectura d'alguns llibres.

El 1855 va començar els estudis al Seminari de Vic, on es va estar durant quinze anys. La formació acadèmica que hi va rebre es dividia en tres fases: Humanitats i Retòrica; Filosofia i Teologia; i Moral, Dret canònic i Pràctica. Gràcies als seus propis descobriments a les biblioteques de Vic i a la influència de professors i companys va llegir clàssics greco-llatins, com Virgili, Ovidi i Plató; clàssics italians; autors castellans de totes les èpoques; autors romàntics francesos i autors catalans antics i moderns.
Encara estudiant, el 1865, li van ser premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d'En Veciana i A la mort d'En Rafel de Casanova.

D'altra banda, aquell mateix any publicà al periòdic "Eco de la Montaña" el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Lluci i Marcià i va entrar en contacte amb personatges rellevants de l'època com Milà i Fontanals i Marià Aguiló. Dos anys després va fundar l'Esbart de Vic, format per un grup d'estudiants entusiastes amb sentiments i idees romàntiques que es trobaven a la font del Desmai amb l'objecte de practicar la poesia.

El 1870 va ser ordenat sacerdot. En comptes de ser enviat a Barcelona a ampliar estudis --com la majoria dels seus companys de Vic--, va ser destinat a una petita parròquia a Vinyoles d'Orís. En cap moment va deixar de dedicar-se a la poesia (treballava sobretot en el poema èpic L'Atlàntida, tot i haver de portar a terme les tasques de vicari i de la greu malaltia que hi va contraure. El 1874 va marxar a Barcelona per recuperar-se d'aquesta malaltia; hi va estar vuit mesos en què freqüentava "la penya dels minyons" --en la qual va conèixer els futurs bisbes Torras i Bages, Estalella i Cortès--, veia els membres de l'Esbart de Vic i participava en tertúlies on va observar lluites polítiques i tendències literàries. Aquell mateix any, va entrar com a capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Van ser gairebé dos anys i nou vegades la travessia d'Amèrica (en la línia de Cuba) un període d'equilibri necessari per recuperar la salut i enllestir L'Atlàntida, que va ser premiada als Jocs Florals de 1877 i va aconseguir un èxit clamorós immediat. L'obra va ser entesa ja a l'època com la culminació de la Renaixença. A més, aleshores es va iniciar l'etapa de triomfs i prosperitat del poeta, que va durar disset anys.

A partir de finals del 1876 va residir al palau dels marquesos de Comillas contractat com a capellà de la família i va tenir, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear amb el mecenatge dels marquesos alguns dels seus poemes més importants. Des del 1883, com a càrrec d'almoiner, pel qual havia d'administrar la beneficència del marquès a famílies necessitades.

Amb això va tenir més maldecaps però també una gran influència. És un període en què va fer nombrosos viatges (Occitània, Castella, Tolosa de Llenguadoc, Roma, Comillas, Donostia...)

A Barcelona, el poeta es va centrar en la divulgació dels ideals de joventut aprofitant el seu prestigi i l'ajut de Jaume Collell --membre de l'Esbart. Verdaguer va publicar textos a "La Veu de Montserrat" i en una col·lecció de llibres gràcies al seu amic. Tots dos van preparar les festes del mil·lenari de Montserrat, en què es van convocar concursos i on assistiren autoritats i escriptors. Mossèn Cinto va escriure per a l'ocasió obres com ara Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat, entre les quals hi ha les estrofes del Virolai.

El 1879, simultàniament a l'organització del mil·lenari, Verdaguer va publicar Idil·lis i cants místics, són, en paraules de Carles Riba, "un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica", poemes, doncs, de tema religiós que van contrarestar la sensació creada per L'Atlàntida, considerada obra profana pels més crítics. El 1882 va aparèixer Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús, refós i ampliat el 1887.

L'oda A Barcelona , publicada el 1883 per l'ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l'esperit progressista i de les ànsies d'expansió de la nova burgesia industrial catalana.

Amb l'objectiu d'arribar a la sensibilitat popular, Verdaguer va insistir en la poesia religiosa, arma per fer devots al catolicisme i també a la llengua catalana.

El punt culminant de l'etapa de plenitud va ser Canigó (1886). Aquest segon gran poema èpic va servir al poeta per vèncer les insatisfaccions i rectificar els defectes de L'Atlàntida.

Portada de la publicació del poema Canigó

El va escriure prenent com a baseelementsde primera mà aplegats a partir de resseguir, entre el 1879 i el 1884, el Pirineu català. Allí va poder veure detalladament el que seria l'escenari del poema, completat posteriorment amb llibres d'història, folklore i geografia.
L'any 1886 és important, d'altra banda, per dos fets de signe contrari: per un costat, la coronació a Ripoll com a poeta de Catalunya pel bisbe de Vic --fet que mostra el cim de la glòria de Verdaguer-- i, per l'altre, el viatge a Terra Santa --que significa el començament de la crisi espiritual

Efectivament, tot i que després d'aquest any va publicar obres destacades deslligades del canvi espiritual --per exemple, Pàtria(1888)--, el poeta va viure immers en una crisi profunda provocada pel viatge a Palestina i Egipte, del qual va tornar trasbalsat. Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1888) són les anotacions que mossèn Cinto va prendre mentre feia el viatge i que expliquen el desig de purificació i el canvi d'orientació en la seva vida. Aquest canvi va consistir a dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques que no pas a les d'escriptor, cosa que va incloure una pràctica desordenada de la caritat, que el va omplir de deutes i, més tard, el va posar en contacte amb un grup d'exorcistes. Va ser aleshores que va entrar en la vida del poeta la família Duran, formada per una dona vídua i dues filles, a les quals va prometre que no abandonaria. Aquesta actitud d'ajuda incondicional als desvalguts i els comportaments que se'n van derivar li van valer la desconfiança dels marquesos de Comillas i, finalment, la decisió de prescindir dels seus serveis com a capellà domèstic.

Tampoc va ser entès per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, el van allunyar de Barcelona. Al santuari de la Gleva, prop de Vic, va anar descobrint que el lloc de repòs era realment de reclusió. Després de visitar el marquès i el bisbe Morgades, va ser obligat a romandre a la Gleva, vigilat per un capellà que va escampar rumors negatius sobre el seu comportament. El 1895, davant d'una situació d'empresonament insostenible, Verdaguer es va escapar de la Gleva i va tornar a Barcelona.

Només la casualitat va fer que Verdaguer no fos detingut per la policia, enviada pel bisbe Morgades; això va provocar que el poeta trametés un breu comunicat a la premsa en què demanava justícia i ajut a la gent de Barcelona. La notícia va impactar tant que va prendre dimensions d'escàndol. Un mes després, un tribunal eclesiàstic el va suspendre de poder exercir les seves funcions sacerdotals i, per tant, de poder fer missa. Verdaguer va contraatacar amb un seguit de cartes enviades a la premsa diària (anomenades Un sacerdot perseguit), gràcies a les quals va guanyar força i noves amistats. El mateix 1895, un grup d'amics li van publicar aquests articles sota el títol Mossèn Jacinto Verdaguer en defensa pròpia, considerats la millor prosa del primer periodisme català modern.

El 1896 va ser publicat el llibre Flors del Calvari. Llibre de consols, com a justificació personal amb atacs contra els seus enemics, i escrits i pamflets com ara Verdaguer reivindicat, que mostraven un Verdaguer ferit i rebel decidit a demostrar la seva raó. A més, va escriure La Pomerola, poema autobiogràfic. El 1897 va publicar a la premsa una segona sèrie d'articles encara més agressius que els de 1895.

El 1898, es va retractar i va ser rehabilitat. Va passar els seus darrers anys de beneficiat de l'església de Betlem, de Barcelona.

En els darrers quatre anys de vida, Verdaguer va tornar a l'activitat literària. Va dirigir algunes revistes literàries de tema religiós: "Lo Pensament català", "L'Atlàntida" i "La Creu del Montseny; va preparar nous llibres i va participar en actes públics. Els últims llibres publicats en vida van ser: Santa Eulària. Poemet (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria, aquest darrer uns mesos després de la mort del poeta, el 10 de juny de 1902, a Vallvidrera.

Va ser enterrat a Montjuïc enmig d'una manifestació espectacular de dol popular que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.

La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc.) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.
De les edicions d'obres completes 1905-08, 1913-25, 1928-36, 1943, 1946, 1949 i 1964, destaca com a més acurada l'edició popular (1913-25), en trenta volums. El 1995, Eumo editorial n'emprèn una nova edició.

Ruta Verdaguer

En commemoració del centenari de la mort de mossèn Cinto Verdaguer, que va tenir lloc el 10 de juny del 2002, l'associació Senders de Catalunya va crear una ruta temàtica que enllaça diversos punts significatius en la vida del poeta-excursionista; té l'inici a Folgueroles (lloc de naixença) i acaba a Vil·la Joana, al Collserola (lloc on va morir).

Es tracta d'una ruta amb senyalització pròpia que es pot fer en deu jornades, totes elles emotives i interessants tant pel recorregut en si com per la significació dels llocs visitats.

Per a fer la inauguració de la RUTA VERDAGUER i per a contribuir en els diversos actes que al llarg de l'any 2002 s'efectuaren en commemoració d'aquesta efemèrides, l'associació Senders de Catalunya organitzà una "caminada inaugural" que s'efectuà en cinc sortides de cap de setmana que van permetre fer, per etapes de dos dies, tot el recorregut senyalitzat.

Les dates i els trams realitzats varen ser els següents:
Dies 2-3 de març sortida de Folgueroles fins a Viladrau, a l'endemà es pujà al Matagalls per continuar fins al coll Formic; els dies 6-7 d'abril es va reprendre el camí al coll Formic fins a Aiguafreda, l'endemà es continuà fins a Sant Feliu de Codines; el dies 27-28 d'abril es va anar de Sant Feliu de Codines a Sant Llorenç Savall, a l'endemà s'arribà a Rellinars; els dies 25-26 de maig es va reprendre la caminada per anar de Rellinars a Monistrol, l'endemà es passà per Montserrat i s'arribà a Olesa; finalment els dies 8-9 de juny es va fer el tram d'Olesa a la carretera Rubí-Sabadell i l'endemà s'arribà a Vil·la Joana (Collserola) on s'acabà la caminada dins un ampli programa d'actes commemoratius organitzats a l'efecte.

Enllaços relacionats amb Jacint Verdaguer

Biografia Verdaguer de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
http://www.partal.com/aelc/autors/verdaguerj/

Biografia Verdaguer a Lletra UOC
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/jacintverdaguer.html

Biografia Verdaguer de Miquel Alonso
http://www.webpersonal.net/nova/verdaguer/index.htm

Recull de web relacionades amb Verdaguer
http://www.geocities.com/depcatalajm/verdaguer.html

Informació de les activitats
http://www.anyverdaguer.com/AV/cat/

Biografia excursionista de Verdaguer per Francesc Roma i Casanovas
http://www.geocities.com/francescroma/curriculum5.htm

Ajuntament de Folgueroles
http://www.folgueroles.com/framap.html

[ Principal |Tornar fitxa ruta| Ser-Info-Sender | Refugis de Catalunya | Barnatresc| Bústia ]
Copyright © 1999 Catalana de Senderisme