RT- 2
RUTA SANTFELIUENCA

Descripció del municipi
Text extret de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, volum 6

Situació i definició
El municipi de Sant Feliu de Codines (15,18 km2) s'estén pel sector muntanyós i trencat que fa d'enllaç entre els cingles de Bertí o raconada del Fai, el turó de Montbui i la muntanya de Sant Sadurní de Gallifa. Dins aquest triangle d'elevacions desiguals, amb altituds màximes dintre el terme de 858 m al serrat de I'Escaiola al NW del terme, prop del collet de les Termes, on coincideix amb Sant Quirze Safaja, Castellterçol i Gallifa, i mínimes de 312 al punt més baix de la riera del Villar, que li fa de límit amb Bigues, s'hi desgrana un seguit de petites carenades, valls i torrents, com el serrat del Berenguer (788 i 819 m alt.), el serrat de la Galaieta (726 m), el turó de Solanes (708 m), el del Pigròs (702 m), el Fitor (660 m) o les Sabrugues (603 m), entre els quals s'escolen els torrents de la Beliarda, el de Can Bosc o del Tura i el de l'Escletxa, tributaris de la riera de Caldes, i els del Berenguer i de la Botera, que formen la riera de Vallbona, la qual recull les aigües dels fondals de llevant de la població i unida a la riera del Villar, abans esmentada, desaigua a la riera de Tenes.

La demarcació de Sant Feliu de Codines forma el punt d'enllaç entre el Vallès Occidental i el Moianès i en el seu terme s'aprecia aquest caràcter fronterer tant des del punt de vista de la constitució geològica (estrats de l'eocè inferior i mitjà al sector N i NE del terme, i zona granítica i saulonenca al sector SW), com del de la vegetació i fins i tot del clima. Aquesta varietat s'aprecia a simple vista seguint qualsevol de les dues carreteres que travessen el terme i es creuen a la població: la que puja de Caldes vers Moià, dita oficialment C-1413 de Molins de Rei a Centelles, que travessa el nucli del poble de S a N, i la BP-1241 de Sant Llorenç Savall a Llinars, que el travessa d'W a E. La primera carretera es bifurca a l' extrem del pla de la Botera, on arrenca la B-134, que pel con de Poses, límit del municipi, va cap a Castellterçol i Moià.

És sobretot seguint aquesta carretera que hom s'adona que a partir del km 22 s'entra en un sector diferent, on ja no hi ha la vinya i la vegetació de pins i alzines és més densa i amb un sotabosc molt diferent.
Dintre el terme cal remarcar encara una nova carretera, molt turística i recomanable per als qui vulguin conèixer bé el terme, la BV-1485, que des de la població porta a Sant Miquel del Fai passant per l'excel·lent mirador del Parc Usart i continua penjada a mitja cinglera del Perer a patir del recolzament del pla de Pregona, on marca aproximadament el límit municipal Aquest recorregut ofereix excel·lents vistes vers el Vallès i la vall de Riells.

Vista de la població des del parc Usart (foto J.M. Jerez)

Recursos
El municipi de Sant Feliu té unes 550 ha de especialment de pins. Es creu que era per I'explotació que es feia antigament de les pinyes, que aIs XVIII i XIX la població era coneguda per Sant Feliu del Pinyó. També té unes 450 ha de pasturatges i d'ermots.
EIs conreus han sofert darrerament una notable transformació: és en forta regressió la vinya, que fa deu anys tenia unes 140 ha de conreu i avui en deu tenir un terç; també hi són l'olivera i els fruiters (amb avellaners i cirerers), abans molt cuidats i productius.

EIs conreus més tradicionals són els cereals, amb 150 ha, seguits de llegums i patates. El terme mai no ha tingut gaires cases de pagès (unes dotze tradicionalment) a causa del seu terreny trencat i amb planures, però la majoria de cases del poble tenien les seves feixes i camps de conreu, molts dels quals abandonat avui dia a causa de no poder-se treballar amb mitjans mecànics per raó de la seva petitesa.
Com a complement de I'agricultura s'han creat granges pecuàries, especialment de bestiar boví i porcí, avícoles, prop deIs masos i entorn de la població.

Demografia
El terme de Sant Feliu ha conegut un constant creixement, tot i els alts i baixos normals de les èpoques de despoblament general del país. Expressada en xifres aquesta evolució és la següent: 35 famílies el 1380, 20 el 1413, 41 el 1553, 618 habitants el 1719, 1746 eI 1787, 2926 el 1860, 2450 el 1900, 2357 el, 3030 el 1970 i 3316 el 1980. Des del principi del segle XX Sant Feliu ha esdevingut un poble típic d'estiueig barceloní, que fa que la població aparenti ser molt més gran del que és, a causa de les torres, els xalets i els apartaments que envolten el poble i que el nombre deIs seus habitants els mesos d'estiu sigui d'unes 15 000 persones.

El gran augment demogràfic deIs segles XVII i XVIII s'explica per la forta implantació de la parairia, documentada des del 1556 i que tenia ja 18 paraires i teixidors el 1604, quan es va fundar el primer gremi i confraria sota l'advocació de Sant Miquel i de Sant Saturi a partir del 1753, a causa del rector Saturio Romero y Palacios, fill de Sòria. Al principi del segle XIX va decaure molt I'antiga indústria fins a tenir només 13 teixidors entorn el 1804, però amb la mecanització prengué un nou increment a partir del 1871, quan Josep Umbert i Ventura crea una primera fàbrica amb 52 telers, que va augmentar-se a 105 al principi del segle XX. La industrialització continua amb la creació de noves fàbriques com la Comas o Muñoz, la Roca Umbert, Josep Umbert Rosas o les més petites de Vilanova, Catot, Bandés, Cirera o Falqués. També hi havia moltes cases amb telers o empreses familiars, fins arribar a un cens d'unes 800 persones dedicades a l'art tèxtil. Ara (1980) han tancat totes les grans empreses i en resten només quatre de petites i dues empreses dedicades a la confecció (una amb 60 treballadors), amb un total de 82 treballadors. Fa vuit anys que es va obrir una factoria de tocadiscs Dual, que tenia una plantilla d'unes cent persones, però es va tancar el 1978; el mateix va passar amb l'empresa de perfumeria Nenuco SA, que es va traslladar a Sant Martí Sarroca (Alt Penedès).

La indústria
La indústria de Sant Feliu compta avui dia amb un total de 48 empreses entre les tèxtils i de confecció, del metall (la més important la INVASA o Tallers Vallcorba, de pots de llet, amb 35 treballadors), una d'electrònica (20 treballadors), de la construcció i altres de menors, com una bugaderia industrial, una d'articles de seguretat, fusteries i tallers de reparació d'automòbils, etc., les quals donen feina a uns 376 obrers. La resta de la població viu de I' agricultura i del turisme o de l'estiueig.

Al costat d'una fàbrica emblemàtica s'ha instal·lat un centre social (foto J.M. Jerez)

Història
El terme de Sant Feliu entra a la història amb l'esment de la seva església parroquial de Sant Feliu entre el 986 i el 1002, com una de les esglésies del sector del Fai, sotmeses a Sant Cugat del Vallès. És, però, una subjecció teòrica, que es va trencar molt aviat.
Amb anterioritat al segle IX i des de la prehistòria el terme ja era habitat, com se sabia pel poblat ibèric del Puig Alt del Viver, al límit del terme, i com ho han posat en evidència les troballes fetes pel grup de recerques arqueològiques local als jaciments de la balma del Ca, l'abric Vernet, el serrat de la Galaieta, l'abric d'en Mas i altres indrets del terme, recollides al Museu Arqueològic Municipal i que documenten una continuació d'habitatge des d'uns deu mil·lennis enrere.

Des del 1059 Sant Feliu de Codines consta com una de les parròquies del terme de Montbui i més tard de la baronia de Montbui i seguí les vicissituds d'aquest domini, exposades en l'article de Bigues.

La creixença demogràfica que experimenta la parròquia a partir del segle XVII féu que els santfeliuencs tinguessin discussions amb la resta de parròquies que formaven la baronia de Montbui des del 1604 i que el 1694 obtinguessin, per concòrdia, uns funcionaris autònoms i un regim peculiar. Finalment, el 1793 es declaraven independents, amb la resistència de les restants parròquies de la baronia, però a la fi del 1799 el rei va concedir-los el títol de vila i el poder tenir batllia pròpia. Al principi del 1800, amb l'elecció del primer ajuntament autònom, es va consumar l'escissió de Sant Feliu de la baronia de Montbui.

La vila de Sant Feliu de Codines es va crear en un indret trencat per la carenada que s'aboca vers el Vallès per llevant i un petit monticle envoltat pel torrent del Tura, després d'unir-se-Ii el de l'Escletxa. El nucli primitiu és el de la Sagrera, nascut a ponent de I' església, que té encara una fesomia peculiar i arcaica amb els seus carrerons estrets i tortuosos i la plaça de la Sagrera, on hi ha notables cases amb portals adovellats i finestrals deIs segles XVI al XVII. És tradició local que a Can Tura hi hagué una antiga cartoixa. La tradició es basa en el fet que els cartoixans de Montalegre eren senyors de molts delmes i béns al terme de Sant Feliu, que s'aplegaven a la dita casa, antiga propietat seva, com ho recorda un vell escut.

Al segle XVII es va crear un segon nucli al lloc de la Revenderia o de la Venderia, davant l'església, a l'altre vessant del torrent de Tura, lloc que culmina amb la Casa Roca o Can Batllori, on al segle XVIII es va construir la torre del Rellotge, encara existent. Pel mateix segle es comença a construir el carrer de Vic al lloc on passava el camí ral de Vic a Caldes de Montbui i seguiren nous barris als indrets de les Creus Altes i les Creus Baixes i als carrers de I'Hospital, de Barcelona i del Joncar. Tot això deixava una població de nuclis separats, situats en vessants trencats per les valls deIs dos torrents esmentats. La urbanització del sector de la Quintana, amb la plaça que es féu sobre el torrent cobert de l'Escletxa, dedicada a Josep Umbert, el fabricant i alcalde que féu fer les obres, i més tard l'obertura de la carretera de Caldes a Centelles i de carrers adjacents unificaren els nuclis dispersos de la vila, cosa a la qual contribuí molt l'edificació de cases per l'estiueig. Tot això féu transformar la població, que modernament s'ha allargat i ampliat amb la construcció de nous barris residencials o d'immigració, com els de Sant Domingo, les Escoles, l'Era Nova o l'ampliació d'altres com el del Pedró, Figueretes - eI Joncar, la Bassella o al llarg de les carreteres d'accés o de la de Sant Miquel del Fai.

També cal afegir-hi la urbanització deIs Saulons d'En Déu, que s'allarga pels pendents del castell de Montbui dins del terme de Bigues i altres sobre el Corema i al turó de Solanes, on hi ha un club esportiu privat. Hi ha, també, els jardins de Can Xifreda que, recentment han passat a ser parc municipal.

Vista de la part antiga de la població

Llocs a destacar
L'església parroquial de Sant Feliu de Codines, amb la raconada de la rectoria, desfigurada per una nova edificació, es troba a l'extrem de llevant del barri de la Sagrera, a la punta d'un turonet o morral. És un edifici ampli i harmoniós refet entre el 1940 i el 1948 aprofitant part d'una església anterior edificada entre el 1698 i el 1754 i volada el 1939. Uns capitells pre-romànics, de tipus califal, conservats a la rectoria revelen l'existència d'una església pre-romànica i sembla que pel 1193 se'n va consagrar una altra, per bé que I'acta que ho diu és apòcrifa i plena de falsedats. El campanar és modern (1954) i es va fer sobre una base aixecada al segle XVIII. La rectoria té antics portals i finestres, però en una bona part ha estat refeta, sense gens de gust, fa pocs anys.

És notable l'edifici de l'Hospital, sobre la font i jardins de les Albes, aixecat pel rector Agustín Santacruz el 1744. És un edifici rectangular i sever, de reminiscències herrerianes, amb un pati central; des del 1859 és regentat per religioses dominicanes de l'Anunciata. Sota seu es van construir unes escoles el 1940 i darrerament un dispensari o casal assistencial a càrrec de la parròquia La població té cases antigues, que daten del segle XVI, com Can Valls i Can Boter i altres amb llindes i estructura notable als sectors vells de la població.

Remarcable la Casa Rodó, antiga casa de Can Déu Ric amb una capella de Sant Francesc construïda el 1749; el casal fou renovat totalment al principi del segle actual. Envolten la població cases de tall modernista i altres que recorden els inicis de l'estiueig.

El municipi de Sant Feliu té només els masos antics de Can Déu del Veïnat, Can Bosc de Rufets, Lloberes el Perer de Planes, el Flequer, el Villar i l'Ullar, aquest ara unit al poble. També tenia els molins de Lloberes i de l'Ullar. Es consideren de Sant Feliu per història i tradició el mas de Solanes i el del Fonoll, per bé són del municipi de Caldes de Montbui. Modernament s'afegiren a la seva parròquia els masos del Prat de Dalt i del Prat de Baix, de l'antiga parròquia de Sant Mal de Montbui i municipi de Caldes.

Per història i arquitectura cal destacar el mas o antiga fortalesa del Villar, que guarda una antiga torre rodona medieval (segle XII) i un gran casal amb finestrals gòtics, ampliat el 1648 i en època modernista. És en un fondal, en un indret frondós i ric d'aigua al límit amb Bigues. El lloc existia el 1007 i anys després els cavallers i donzells Villar o Desvillar es refongueren amb Montagut. La capella de Santa Maria del Villar, davant el mas i a l'altra banda de la riera, per tant en el terme Bigues, existia ja al segle XII i fou restaurada per Vicenç de Montagut i Villar el 1799. Té l'absis i part romànica i s'hi venera la Mare de Déu de la Llet, una imatge de terra cuita del segle XVIll.

El mas del Perer de Planes, existia al segle XII i té antics finestrals i un notable arxiu. El seu veí, el Flequer, és remarcable igualment pel seu tipisme i pertany als marquesos de Dou, que el 1776 feren reedificar la capella de Sant Climent del Flequer, situada a la punta d'una serra, dintre la propietat del mas, al costat d'una capella antiga documentada des del segle XV. Són també notables arquitectònicament els masos de Llobera i de Can Déu del Veïnat.

El més curiós és el casal modernista que ocupa l'indret de l'antic Mas Bosc o Can Bosc de Rufets. El 1920 va adquirir aquest mas la família Trinxet, que el va fer reedificar entre el 1920 i 1924 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver. És un gran casal de pedra pIe de detalls del millor gust modernista, molt ben tingut pels seus propietaris. Al seu costat es va erigir el 1920 una gran granja avícola anomenada Fi-Vallès, que fa anys que s'ha abandonat com a granja.

Fills il·lustres
El municipi té com a fills il·lustres Josep Umbert i Ventura (1844-1917), que inicià el desvetllament industrial del poble, d'on fou batlle i que va crear importants fàbriques a Granollers, a Sants i a Monistrol de Montserrat, i Nicolau Usart i Furriol, que al principi del segle XX féu el Parc Usart, que va llegar a la població i afavorí la societat coral La Poncella, creada el 1898.



L'empremta de Gaudí a Sant Feliu de Codines

L'estendard de l'Orfeó Feliuà Quan la pesta bubònica i el grip, feren estralls a la ciutat de Barcelona, el gran arquitecte, cercant un clima benigne i més saludable, es refugia al mas de ca l'Ullar. Aquesta cura preventiva de salut fou molt profitosa per a la vila, que rebé la seva genial empremta amb diverses creacions, entre les quals destaca l'estendard de l'Orfeó Feliuà. Gaudí va passar llargues temporades a casa de Francesc Ullar i, segons César Martinell, va ser el mateix Ullar qui li va demanar que dissenyés l'estendard actualment exposat al Museu Arqueològic Municipal Can Xifeda; aquest és l'únic estendard dels que va fer, que es conserva en bon estat (el millor que una peça de fusta, llautó, suro i vidre pot estar al cap de cent anys).

Webs relacionades amb Sant Feliu de Codines

Museu Municipal Xifreda
http://www.xifreda.org

Grup del Correfoc del Follet i del Fantasma
http://correfoc-sfc.tripod.com/ind1.htm

Ruta del Modernisme / Gaudí a Sant Feliu de Codines
http://www.rutamodernisme.com/gaudi/c/galeria5f.html

Projecte de llibre sobre aquesta població
http://www.web-dart.net/santfeliu/

Cim d'Àligues, centre dedicat a l'estudi, mostra, cria i vol d'aus rapinyaires.
http://www.cimaligues.net/

[ Principal |Tornar fitxa ruta| Ser-Info-Sender | Refugis de Catalunya | Barnatresc| Bústia ]
Copyright © 1999 Catalana de Senderisme