Untitled Normal Page

Capítol extret de la guia RUTA DE LA PAU,
Autor Joan Pallarès-Personat

Anem a pams, No volem entrar en especulacions de migrada validesa historiogràfica, de bregues entre ibers ilercavons, mig celtiberitzats, contra romans nouvinguts; tampoc en temps de la Catalunya islàmica, quan I'any 788, en Sa'id ibn Hussain, revoltat als Ports arriba a ocupar i dominar Turtusha, cap i casal del valiat.

Si el mateix alarb 'Abd ar-Rahman III passa a cavall el riu Canaletes al començar el segle X, al mitjans del XII ho feia el comte català Ramon Berenguer IV, a qui calia dominar la Terra Alta per a enllaçar els seus reialmes recent conquerits de Tortosa amb els de Lleida i l'Aragó.

També hi hagué bregues - allò que ara en diríem guerres civils- entre la gent de I'islam, Però quan arribaren els cristians, les pugnes conseqüència de les interpretacions que cadascú feia de donacions, dominis i privilegis atorgats pel comte manaire, feren que els de I'orde dels templers primer, després la dels hospitalers, i sempre les nobles i honorables famílies Montcada, Entença i alguna altra, provoquessin bregues tals que a Corbera, la Fatarella i d'altres pobles de la Terra Alta, a bon segur que allà pel segle XIV enyoraren els "temps dels moros" com a període veritablement pacífic.

En Però d'Urrea, un arquebisbe guerrer més militar que capella, allà pel 1463 quan la guerra civil d'en Joan II reduí per les armes Ascó, Batea, Vilalba, la Fatarella, Corbera... i entre 1611 i 1616 els germans Clua, en Llorenç i el Bord, un nyerro i I'altre cadell, bandolejaren a gust, s'estocinaren, aplegaren joves moriscs al seu estol i deixaren els contemporanis Trucafort, Tallaferro, Serrallonga, el Sastre Domingo o al Batlle d'Alós com a veritables germanetes de la caritat.

Pel 1640 "quan s'esvalota la Terra" i en De Guzman, alies "Conde-Duque de Olivares", volia "reducir estos reynos al estilo y leyes de Castilla" feia un parell d'anys que a la Terra Alta es queixaven de les malvestats del mercenaris casteIlans, Ilombards, valons, suïssos o flamencs al servei de Felip d'Àustria els quals saquejaven esglésies, engegaven trets al Rector del Pinell o donaven el blat dels pagesos als cavalls.
Els anys 1642 i 1643 foren especialment durs, el setge de Batea durà quatre dies, els soldats mataren, violaren, incendiaren, arrasaren arreu, cap població es Iliurà de les seves malvestats.

Desplaçat al nord el front de Iluita, partides de miquelets de la Fatarella i Vilalba resistiren fins al 1685, com en Pere Benavent o en Joan Tarragó, els quals acabaren capturats i penjats. Novament la guerra assolà la comarca, Felip de Borbó acabà amb les Ilibertats nacionals de Catalunya el 1714, el període més dur aquí fou cap a 1707, quan el Marqués de Los Vélez assolà la contrada. Vençuda Catalunya, encara el capçanenc Carrasclet s'enrocà algun temps, amb un nodrit estol, a la Terra Alta, la seva resistència fou èpica.

Quan els exèrcits napoleònics, al començar el segle XIX, ocupaven les principals places, els comandaments de I'exèrcit espanyol, que cercaven més la fugida que la Iluita, tenien bona base en punts allunyats del pas i feien de la Terra Alta quarter general, mentre els guerrillers els feien la feina plantant cara a I'enemic on calia fer-ho.
Realistes, malcontents, partides de la fe, en Marañón frare Trapenc, mil i un personatges solcaren aquestes terres els anys següents, fou a la primera de les carlinades quan entre 1837 i 1838 el nom de Gandesa assolí ressò arreu, tant pels atacs amb acarnissament del carlí Cabrera com per la defensa a ultrança dels liberals Arrea, Franquet o la mítica Lluïsa d'Ara, posteriorment baronessa de Purroy.

Gandesa patí set setges i finalment s'hagué d'evacuar, però I'ajuntament d'Arnes fou cremat, Batea atacat i mil i una batalles, a Prat, a la Creu de Saboga, aquí i allà, marcaren una guerra en la qual els combois abastament i les tropes de socors eren el flanc més feble.

I bandolers entre guerres, el Moro de Xerta, els temibles germans Felicianos de Gandesa, molts coneguts, molts d'altres inconeguts, en Curro, els Matiners o la darrera carlinada amb noves i sagnants comtesses, amb el general liberal Despujols derrotant Alfons, el príncep carlí als voltants de Gandesa, o el cant del cigne d'en Panxampla, alfarenc i pinxo, més amant de vessar sang que de desenvolupar idees, veritablement el darrer trabucaire de Catalunya, afusellat a Tarragona el 1883.

Encara abans d'arribar a parlar de la Batalla de l'Ebre hauríem d'esmentar els Fets de la Fatarella, ocorreguts poc abans, el gener de 1937, quan els pagesos locals, amb el suport de la UGT i Esquerra Republicana de Catalunya, s'oposaren amb les armes a la mà a la mala aplicació que volien fer dels decrets de col·lectivització els anarquistes de la CNT-FAI. La batalla sagnant acabà amb mig centenar de víctimes. Després, epíleg de la Batalla de l'Ebre, caldria recordar les accions dels maquis encapçalats per La Pastora de la Vallivana, que els anys quaranta s'ensenyorien, com feia mig segle en Panxampla, pels Ports i baixaven a la carretera a fer "cops de mà" contra camions d'abastament.

La batalla de l'Ebre

Diuen que les grans batalles de la història mai no han pogut tenir com a escenari el nostre país, Catalunya, perquè la seva configuració geogràfica és molt poc apta per a desplegar-hi un -o, naturalment, dos- grans exèrcits. Potser I'apreciació és veritat, però encara ho és més la que, de totes les comarques catalanes, la menys escaient per a desplegar-hi un exèrcit és la Terra Alta.

En canvi, de manera ben paradoxal, la més gran batalla que mai no s'ha Iliurat a Catalunya, la més sagnant, la més Ilarga, la que ha donat major nombre de baixes entre els combatents, la més mortífera i letal, s'anomena Batalla de l'Ebre i va tenir com a escenari la comarca de la Terra Alta, allà on totes les guerres sostingudes en terra catalana hi han deixat petja, allà on sovintejadament els episodis bèl·lics s'han escrit en Iletres majúscules.

Batalla de l'Ebre? És un concepte a revisar. Les primeres hores -i les darreres- tingueren per escenari la Ilera del riu Ebre, després gairebé tots i cada un dels 116 dies de durada de la batalla, va ser a la Terra Alta on s'abocà la sang i la metralla, on s'ompliren de cadàvers les rases i els camps, on es visqué I'angoixa al parapet i s'immola una generació sencera...

Ara i avui, passats seixanta anys dels fets, posar-se a revisar conceptes deu ser massa tarda. A la Terra Alta tot li arriba tard, cal deixar-ho, doncs, en Batalla de l'Ebre.

Entrats de ple en la Batalla de l'Ebre cal començar dient que la guerra iniciada pels militars feixistes a l'Àfrica en revoltar-se contra I'ordre legal el 18 de juliol de 1936 produí una espiral de reacció-repressió amb assassinats arbitraris contra persones de dretes a tots els pobles de la comarca.

El març de 1938, en produir-se I'ensorrament del Front d'Aragó, I'exèrcit franquista partí en dos el territori republicà en avançar per I'orografia durament irregular del Maestrat i arribà al mar per Vinaròs el Divendres Sant, abril de 1938. Soldats fonamentalment navarresos, italians de la Divisió Litorio i marroquins foren els qui ocuparen la Terra Alta, realitzant una ferotge repressió contra la població fidel a la República que no havia fugit.
El front de guerra a Catalunya s'estabilitzà el més d'abril de 1938 a la línia dels rius Segre i Ebre, així continuaria tres mesos i mig, fins a un quart d'una de la matinada del dia de Sant Jaume, el 25 de juliol de 1938.

Amb vistes a formar una força suficient per a Ilençar una ofensiva seriosa que aturés I'enemic en la seva marxa sobre València i recuperés el contacte i les comunicacions amb la zona centre, el govern de la República mobilitzà a Catalunya tots els homes que aquell any n'havien de fer 18 i els menors de 40 i amnistià a pròfugs, desertors i emboscats que es presentessin a I'allistament. S'ensinistraren, més o menys secretament, al Ilarg de dos mesos a soldats d'enginyers a construir ponts, maniobrar en barcasses i totes quantes arts constructives es podien fer amb improvisació i provisionalitat pel pas d'un cabal d'aigua tan important com és l'Ebre. També es treballà, i sembla que encertadament, a confondre I'enemic sobre les intencions, característiques, dia i Iloc de I'atac, feina costosa atès els quintacolumnistes, però imprescindible si volia tenir-se èxit aprofitant el factor sorpresa.

Des del 19 de juliol, de manera molt discreta, les unitats anaven concentrant-se a determinats indrets vora el riu, homes, vehicles, material i impedimenta arribaren a embussar els camins i carreteres de la riba esquerra catalana de l'Ebre.

Molt més avall, al front d'Amposta, la XIV BM de la 45 Divisió va realitzar el pas del riu, però fou clavada pels tabors de regulars a las pròpies ribes del riu, no assolí la terrassa fluvial i s'hagué de retirar tot deixant la major part dels efectius estesos al marge del riu.
De bon començament els soldats franquistes que estaven a la riba esquerra del riu foren ràpidament capturats i alguns fugiren a la desbandada. Aquell 25 d'abril feia tres mesos i mig que estaven en un front tranquil, amb la seguretat relativa de la separació fluvial de les forces, que els havien fet abaixar les precaucions; I'atac ràpid i sigilós, sense sorolls artillers ni enrenous, encara augmentà la sorpresa.

A les dues de la matinada el cap del sector, el superior de les forces marroquines Juan Yagüe rebé les primeres notícies de I'atac i fins al capvespre del dia mateix 25 no seria conscient i coneixedor de I'abast real de I'ofensiva, ni de I'envergadura de les forces que tenia al seu davant, fins aleshores pensava, fins i tot, que podria tractar-se segurament d'una maniobra de diversió per emmascarar un atac de major envergadura al front del Segre com havia fet creure la contrainformació del servei secret republicà.

Anècdotes dels primers moments no en manquen, com la de I'oficial republicà Avel·li Artís -Tisner per a les Iletres catalanes- que capturà a la Fatarella un general franquista en calçotets, quan dormia plàcidament amb I'esposa; o el rector de Corbera, assabentat a mitja missa que pujaven els soldats republicans i fugit cuita-corrents, o la recorrent i sentida mil i una volta, la del moro ofegat dins d'un bocoi de vi a Gandesa, del qual begueren, sense adonar-se'n, tots els soldats republicans que ho expliquen.

Malgrat el desconeixement que Yagüe tenia de I'abast de I'atac, la reacció de I'aviació franquista no es féu esperar i el mateix matí I'aviació ja bombardejava i metrallava les columnes que avançaven a peu, bo i carregats amb tot I'armament i material, i impedia el pas del riu als vehicles que podien alleugerir la marxa dels infants.

Ràpidament Ascó, Riba-roja, Flix, la Fatarella, Benissanet, Miravet o el Pinell de Brai caigueren en mans de I'exèrcit de la República que també assolia els vèrtex i les alçades importants de les serres de la Fatarella, Pàndols i Cavalls. La matinada del 26 de juliol, passades les primeres vint-i-quatre hores del començament de I'ofensiva, la IX Brigada Mixta republicana es situava al cementiri de Prat de Comte, Gandesa era primera línia de foc i n'esclata el polvorí.

A mitja tarda, l'Ebre cresqué inusualment, els franquistes, amos dels embassaments de Camarasa, la Sotonera, Barasona, Beloué, la Peña i Ardisa n'obriren les comportes i I'aiguada provocada feia que, al vespre, el nivell de les aigües fos dos metres pel damunt del migdia tot incomunicant les unitats que havien creuat el riu i les aïllà fins al dia 28 que baixà el nivell.

Entretant els franquistes no s'acontentaren amb la maniobra de I'aigua, sinó que Iliuraren ràpids reforços a la zona, la majoria arribats en el tren de la naixent línia de Val de Zafán, construïda fins a Bot, poble que fou estació receptora de tropes i material a I'hora que centre d'evacuació de ferits.

Una de les unitats arribades, la qual tindria un paper important en la batalla defensant el sector de Vilalba dels Arcs, fou el singular Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat, que havia estat força temps a I'inactiu front extremeny i que seria el que més baixes tindria al Ilarg de la batalla.

Malgrat que aïllats, els republicans no pararen I'ofensiva, la 13 Divisió estigué a punt de tallar la carretera de Bot a Gandesa al sector de la Plana, la IX BM de la 11 Divisió prosseguí aquell atac.

I així foren els dies 27, 28, el 29 de juliol -ara ja comunicada I'avantguarda amb la reraguarda republicana- i el 30 -amb una Gandesa evacuada, amb combats als voltants i gairebé cercada- o amb el punt de màxim avançament republicà, I'ermita de Sant Josep, a tret de fusell de Bot, ocupada durant unes hores per combatents de la C Brigada Mixta, manada per Aguado, que no pogueren sostenir la posició pels atacs dels marroquins del 6è Tabor de regulars i de la 6a Bandera de la Legió.

Ermita de Sant Josep, molt a prop de Bot. Foto: J.M. Jerez

A partir d'aquest moment, mentre Franco personalment començava a dirigir la batalla, els noms mítics pels episodis èpics, per les cuites heroiques... per I'inútil vessament de sang també, s'inscrigueren en el Ilibre de la història: El puig de l'Àliga, anomenat pels de la XXV Brigada Internacional cota de la Muerte; la resistència de la bossa de Mequinensa, esfondrada i liquidada el 6 d'agost en heroica defensa dels homes de la 42 Divisió; la cota 666, posició que entre el 9 i 19 d'agost fou matxucada i que canvià de mà nou vegades i mil-i-un indrets que fan esfereir I'esperit més fred.

A les serres de Pàndols i Cavalls hi hagué tal acarnissament que el 14 d'agost la 16, 17 i 18 banderes legionàries rellevaren la IV Divisió de Navarra, la manada per Alonço Vega i per Galera, que havia tingut 840 morts, 5.712 ferits i 2.600 malalts. La nit següent els homes de la 11 Divisió republicana d'en Joaquim Rodríguez, 4.800 baixes, també van ser rellevats, els substituí la 35 Brigada Internacional que sols pogué aguantar deu dies a la primera línia de foc.

Vistos els resultats, els franquistes que havien passat a I'ofensiva des de primers d'agost i que clarament prenien la iniciativa a partir de mitjans de mes, volien trencar el front per Vilalba el dia 17 i obrir-se pels flancs. Feia tanta calor que el vi terraltí, fort i pastós, servia, a manca d'aigua, tant per apaivagar la set dels combatents com per a refrigerar els canons de les metralladores que mai no pararen en tot el dia.
Mizzian, el cap dels moros d'en Franco, el qual organitzaria I'exèrcit del seu país en assolir la independència, arribà en tren a Bot el 2 de setembre i aquell mateix dia Franco situà el Iloc de comandament al coll de Moro, des d'on dirigiria personalment i visualment la batalla, i des d'on engegaria una i altra maniobra estratègica.

De fet i des del primer moment, gent de l'Estat Major aconsellaren a Franco que, havent obtingut la concentració de les tropes republicanes, amb les millors unitats, a la Terra Alta, ataqués per Lleida i el seu pla per marxar ràpidament sobre Barcelona i obtenir una victòria ràpida. Franco optà per una guerra de desgast, a I'africana, d'anihilament de I'adversari.

Franco, segurament bon cap de batalló, optava pel principi militar de I'artilleria conquesta el terreny i I'infanteria l'ocupa i concentrava, durant hores i hores de bombardeig i dirigia la seva capacitat artillera, que superava les 500 peces, sobre unes franges estretes de terreny, valls tancades de difícil sortida, per matxucar-Ies i ocupar-les després d'haver reduït a zero la resistència.

Lent, molt lent, fou l'avançament: la vall Closa, Santa Madrona, Corbera, Camposines, en són testimonis d'aquests fets, mentre els grans plans estratègics de Franco, aquells macroprojectes, continuaven fracassant, si és que mai s'havien pres seriosament.
La retirada de més de sis mil soldats republicans de les brigades internacionals en virtut dels acords de la Societat de Nacions, o bé les pluges de finals de setembre, semblaren ralentir els combats. Un cop represos, Camposines queia el 10 d'octubre.
L'assalt definitiu a la serra de Cavalls fou el darrer dia d'octubre de 1938, aleshores més de 300 peces d'artilleria, canons, morters i obusos, concentraren el foc durant quatre hores damunt les posicions republicanes. La naturalesa rocosa del terreny multiplicava I'efecte de la metralla amb el del pedregam desprès per I'impacte del projectil, així era irremeiable abandonar la part exterior de la posició i encauar-se en els refugis durant el bombardeig.

Cota 705 de la serra de Pàndols, monument a la Pau. Foto: J.M. Jerez

Tota la infanteria de la I Divisió de Navarra avançà fregant el foc propi i quan els soldats republicans sentiren espaiar el foc artiller i retornaren a Ilurs posicions es trobaren I'enemic gairebé al seu interior, el combat es va resoldre cos a cos i a la baioneta en la majoria dels casos. Un cop batuts i ocupats els baluards de Pàndols i Cavalls, el 7 de novembre cauria el de la Picossa i Miravet, l'11 Móra d'Ebre, el 12 la Fatarella i Flix, el 15 s'evacuen les darreres posicions i el 16, sense fer soroll, Modesto ordena desfer els darrers ponts.

Quants moriren a l'Ebre? Hugh Thomas parla de 70.000 baixes republicanes, entre 20.000 presoners i 30.000 morts, no sent infreqüent la unitat que hi deixa la meitat dels efectius.

L'ambaixador de l'Alemanya nazi a la Salamanca feixista parlà de 33.000 baixes franquistes. Hi ha qui parla de fins a cent cinquanta mil baixes entre ambdós bàndols... El que sí és cert és que els morts no van baixar dels seixanta mil i que tota una generació, a Catalunya, va quedar marcada per I'impacte de la batalla.

Camillers retirant soldats republicans ferits en la batalla
Foto: http://www.guerracivil1936.galeon.com/ebre.htm

Uns versos de Josep Gual i Lloberes, cantats per Teresa Rebull, titulats "Paisatge de l'Ebre", il·lustren segurament el sentiment d'aquells que visqueren la batalla i que cada any, pel juliol, tornen als Ilocs on van caure els companys:

"Avui he tornat a la serra de Pàndols.
l a la cova he trobat
les sabates d'en Jaume.
Un forat a les soles i una pinta de bales,
dins d'un plat enfangat
tres cascots de metralla.

Des de I'any trenta-vuit
jo no havia tornat
a la serra de Pàndols.
l a la cova han quedat
les sabates d'en Jaume.
Dins d'un plat enfangat
tres cascots de metralla"

Acabada la batalla, els ferrovellers es dedicaren a la recollida de material, i encara avui, a la Terra Alta, hi ha algun punt que els pastors o caçadors eviten. Els pagesos també miren bé on Ilauren; de tant en tant algun artefacte, rovellat però actiu, dóna un ensurt.

Ruta de la Pau

El Consell Comarcal de la Terra Alta va crear aquesta ruta per a proporcionar als senderistes un itinerari que permeti visitar els llocs més representatius que foren escenari de la Batalla de l'Ebre l'estiu de 1938.

Com una aportació més, i com es diu a la presentació de la guia: "per a honorar el record dels que van intervenir en aquella confrontació fratricida a fi i efecte que el record de la guerra contribueixi a divulgar els valors universals de la pau i la solidaritat entre les generacions més joves. Perquè la ruta que ara presentem al voltant d'un fet d'armes no vol ser res més que un homenatge a la PAU en majúscules".

Es tracta d'una ruta amb senyalització pròpia que es pot fer en cinc o sis jornades, totes elles emotives i interessants tant pel recorregut en si com per la significació dels llocs visitats.

A més de la senyalització indicada, a la plaça del Consell Comarcal hi ha un plafó amb les indicacions de la ruta.

Enllaços relacionats amb la Terra Alta i la Batalla de l'Ebre

Consell Comarca de la Terra Alta
http://www.terra-alta.altanet.org/

Centre Estudis "Batalla de l'Ebre"
http://www.fut.es/~cebe/catala.html

Pàgina de Joaquim Ferré
http://www.xtec.es/~jferre15/rutes/rpau.htm

De vacances TV3
http://www.tvcatalunya.com/devacances/2001/rutes/ruta5b.htm

Història de Espanya de Ramón Puche Maciá
http://www.guerracivil1936.galeon.com/ebre.htm

Manuel Sanromà
http://www.guerracivil.org/EjEbro.html

Asociación de Amigos de las Brigadas Internacionales
http://www.brigadasinternacionales.org/Ebro.htm