RT- 6
MERIDIÀ VERD

BIOGRAFIES

ARAGÓ, Jean François Dominique

Jean François Dominique Aragó

Va néixer el 26 de febrer de 1786 a Estagell, on el seu pare era alcalde, prop de Perpinyà (Rosselló). El seu interès per l'astronomia es va iniciar després de l'estada de Méchain a Estagell amb motiu de l'amidament del meridià Dunkerque-Barcelona. Després de finalitzar els seus estudis secundaris a Perpinyà, el 1803 va ingressar a l'Ecole Polytechnique de París de la qual, uns anys més tard, en va arribar a ser professor. El 1805 va ser nomenat secretari del Bureau des Longitudes i el 1807 és nomenat astrònom adjunt

Va participar amb Biot en una atzarosa expedició geodèsica, digna de les millors novel·les d'aventures en la que fins i tot va ser donat per mort, per les costes catalanes i mallorquines amb el fi de prolongar l'amidament del meridià Dunkerque-Barcelona fins a les Balears.

En efecte, quan estava acabant la triangulació de Mallorca el 1808, s'inicia la guerra de la Independència entre Espanya i França, essent considerat pels insulars com espia francès, però vestit de paisà, pot fer-se passar com a tal gràcies a que el català és la seva llengua natal, aconsegueix escapar de Mallorca en un vaixell espanyol vers Alger, però abans d'arribar-hi és capturat per pirates i empresonat a Bey. En sortir-ne, embarca cap a Marsella, però durant la travessia és capturat per un vaixell espanyol i empresonat a Espanya. De nou alliberat, torna a embarcar cap a Marsella, però el destí en forma de tempestats, guerra i vies d'aigua, el porta a Bugia. Des d'allí, disfressat de beduí, va a Alger i embarca cap a Marsella, on finalment arriba el 2 de juliol de 1809, no sense haver-se escapolit abans de la persecució d'un creuer anglès. Malgrat totes aquestes contrarietats, dins de la seva camisa aconsegueix salvar els resultats de les seves triangulacions geodèsiques.

Membre de la Société d'Arceuil, el 1809 i a l'edat de 23 anys és nomenat professor de geometria analítica a l'Ecole Polytechnique, càrrec que ostentarà fins al 1830. Entre 1813 i 1846 és el director de l'Observatori de París, on ensenya astronomia. Va ser col·laborador de l'Annuaire du Bureau des Longitudes i coeditor, juntament amb Gai-Lussac, dels Annales de Chimie et de Physique. El 1830 és elegit secretari perpetu de l'Académie des Sciences.

El 1830 inicia la seva carrera política en ser elegit diputat pel departament dels Pirineus Orientals (Rosselló) i més tard per París. És parlamentari fins al cop d'estat de 1852, presideix el Conseil Général de la Seine el 1830 i 1849. De família amb pregones conviccions republicanes (un germà seu va tenir una destacada actuació a la guerra de la independència de Mèxic contra Espanya), participa a la Revolució de 1848 on exerceix una acció moderadora, essent membre del Govern provisional, ministre de Marina i després ministre de la Guerra. En aquesta època promulga el decret d'abolició de l'esclavatge a les colònies. Com a president del Comitè executiu, el 1848 exerceix interinament el càrrec de cap de l'Estat francès.

Amic dels científics més importants d'aquella època, va ser notable la influència d'Aragó en el desenvolupament de la física i l'astronomia. Se'l considera el pare de la divulgació astronòmica per la seva obra Astronomie Populaire i per la seva actuació per apropar els joves vers la ciència. També va popularitzar els invents de Niepce i de Daguerre, al mateix temps que va ser un actiu defensor de la reforma de l'ensenyament, la llibertat de premsa i de les ciències aplicades.

Va morir a l'Observatori de París el 2 d'octubre de 1853.

Per ampliar la informació sobre la relació de François Aragó amb les Illes Balears, podeu consultar l'article: L'episodi de Francesc Aragó a les Illes, de Gaspar Valero i Martí, publicat a la revista "Muntanya" del CEC, núm. 797 de febrer 1995.



BIOT , Jean Baptiste

Els treballs de Jean Baptiste Biot estan marcats per una gran diversitat. Un dels més importants és el relacionat amb els meteorits caiguts a Laigle en el 1803, dels quals determinà el seu origen extraterrestre. Aviat va participar en una expedició científica en globus -la primera en el seu gènere- en companyia de Gay-Lussac, per a estudiar la variació de la intensitat del magnetisme terrestre amb l'altitud. Quan treballava al Bureau des Longitudes, Biot participa en diferents missions de recerca; en el 1806, es va traslladar a Espanya amb Aragó per a realitzar-hi l'amidament d'un arc del meridià. Posteriorment efectuà operacions similars a Escòcia i a les Shetland, a Itàlia i Sicília.

Però va ser en el camp de la polarimetria que Biot destacà especialment. Observà la rotació del pla de polarització de la llum creuant una solució líquida i establint-ne les lleis. En posar les bases de la sacarimetria, aplicà aquestes lleis a la recerca de l'estat de cristal·lització dels cossos i va aconseguir determinar la naturalesa i la quantitat de sucres d'una solució. En el camp de l'electromagnetisme, treballà amb Félix Savart sobre la llei que porta el seu nom i que dóna la variació del camp magnètic produït per un corrent elèctric en funció de la distància. S'interessà en la historia de les ciències i també va escriure obres sobre l'astronomia índia i xinesa de gran qualitat.

Va morir en el 1862 deixant una obra rica i diversificada.

CANELLES i Carreres, Agustí

Article titulat: Agustí Canelles i Carreres, un savi alellenc?, l'autor del qual és Salvador Artés i Llobet, publicat en el núm. 219, primavera 1993, de la revista ALELLA.

Fra Agustí Canelles i Carreres

En el llibre de Defuncions que va de 1804 a 1859 i que es guarda a l'Arxiu Parroquial d'Alella hi consta que el dia 9 d'abril de 1818 fou enterrat fra Agustí Canelles i Carreres, frare trinitari, de 53 anys d'edat. Havia mort a la casa on vivia, Can Trinxet, al barri de Mar, lloc que també es coneixia com la Casa Gaietana, degut a que en el segle XVIII havia estat propietat de Doña Cayetana Cordelles, casada amb el comte de Pattempach, coronel del Terç del Duc de Baviera. A principis del segle XIX es coneixia més com a Can Trinxet perquè aquest era el cognom dels masovers que hi vivien. Tornant a fra Agustí, aquest fou enterrat a l'església d'Alella, com era costum amb els eclesiàstics, davant l'altar de Sant Antoni Abat, allí on avui hi ha la imatge de Sant Isidre.

Qui era fra Agustí? Nasqué a Alpens l'any 1765 i després dels seus primers estudis es va traslladar a Barcelona, on estudia filosofia, matemàtiques i nàutica. El 1789 viatjà a Mèxic, a Veracruz, i entrà poc després com a frare de I'ordre dels trinitaris calçats. Tornant a Barcelona, fou catedràtic de Cosmologia i Matemàtiques; el 1803 ingressà a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i de les Arts de Barcelona.

El seu discurs d'ingrés a I'Acadèmia versà sobre un "Proyecto de una medida universal sacado de la naturaleza", que es basava en el projecte de la mesura del metre patró, en el qual ell contribuí d'una forma destacada, principalment en l'última fase del mesurament del meridià de Dunkerque-París-Barcelona. Col·laborà amb els astrònoms francesos Jean Baptiste Delambre i Pierre François Méchain, durant llur estada a Catalunya cap el 1805. Durant la guerra amb França, estigué adscrit com a topògraf a l'Estat Major deIs generals O'Donell i Francesc de Copons; aixecava plànols de ciutats i aplegà elements per formar un plànol general de Catalunya. El 1817, un any abans de la seva mort a Alella, estudià un sistema d'aprofitament de les aigües del riu Llobregat. El 1816 havia publicat un llibre sobre elements d'astronomia nàutica, ja que també havia estat professor de l'Escola de Nàutica de Barcelona.

No coneixem la seva vinculació amb Alella, si exceptuem el fet de la seva mort, però tenint en compte els seus treballs per la zona en la mesura del meridià, és molt possible que traslladés la seva residència al nostre poble a fi d'estar més a prop de la seva feina.

El que es pretén destacar aquí és la seva relació amb el mesurament del metre patró, i més ara que s'han complert els 200 anys de l'inici deIs treballs el 1792.

L'origen d'aquests mesuraments es remunta a la decisió presa el 1790 per I'Assemblea Nacional francesa a París, a fi d'establir una norma pràctica i segura per a la mesura de les longituds i pesos. Amb la finalitat de relacionar la unitat de longitud amb alguna mesura característica i invariable pròpia de la natura es decidí de fixar-la com igual a la deu-milionèssima part del quadrant d'un meridià terrestre, i van triar després de diverses discussions el que passa per París. La mesura es va fer els anys 1792 a 1798 sobre el mencionat meridià, entre les poblacions de Dunkerque i Barcelona. Hi treballaren dos equips: J.B. Delambre mesurà el sector de Dunkerque a Rodez i P.F. Méchain, amb la col·laboració deIs geògrafs catalans, entre els quals es trobava el nostre frare Canelles, la resta fins a Barcelona.

Per la seva mesura, a base de triangulacions, s'empraren els cims més alts de les nostres muntanyes; en concret, per a les últimes triangulacions, els pics de Sant Geroni a la muntanya de Montserrat i el turó d'en Galceran o d'en Mates (de 486,6 m d'alçada) que es troba en el punt d'intersecció entre els termes d'Alella, Tiana i Santa Maria de Martorelles.

L luís Galera, en el seu article "El metre" publicat a la Revista ALELLA del mes de setembre de 1979, indica que, segons els comentaris que li féu l'eminent cartògraf i historiador Mossèn Ignasi Maria Colomer, i gràcies a uns recents mesuraments de comprovació fets des del Turó d'en Mates, sembla que el meridià a que ens referim passa per la riera de Teia i no per Barcelona.

Joan Murray, en el butlletí d'abril de 1992 de Gent del Masnou, és més contundent quan afirma que el meridià s'hauria d'anomenar Dunkerque-París-El Masnou, una qüestió de matisos en la que no ens voldríem ficar, però que encara realça més la importància que tingué la nostra comarca en les tasques de mesura del metre; la mida fou establerta oficialment a París l'any 1799.

Uns anys més tard, el 1803, Méchain tornà a Barcelona a fi de continuar les medicions del meridià fins l'illa de Mallorca. En aquests treballs hi col·laborà de nou fra Agustí Canelles, però van haver d'interrompre l'activitat en esclatar la guerra de la Independència contra els francesos.

Per donar un suport material a la mesura del metre, el maig del 1875 es va decidir que aquest seria la distància entre dues marques gravades en una barra de platí iridiat, que es conserva al Museu de Sèvres (França) i que fou anomenat METRE PATRO.

Últimament, les necessitats creixents de precisió han decidit l'adopció de l'actual definició atòmica, fixada el 1960 per la XI Conferència General de Peses i Mesures, i que diu que "un metre és 1.650.763,73 vegades la longitud d'ona en el buit de la radiació de color vermell ataronjat emesa pel criptó-86 en la transició impertorbada entre els nivells 2p,o i 5d,5".

Per ampliar la informació sobre la relació d'Agustí Canelles amb Alella i la medició del meridià, podeu consultar un fragment de l'article: El mesurament del meridià al Maresme i fra Agustí Canelles, de Francesc Olivé i Guilera, publicat en el núm. 223, quart trimestre de 1994, de la revista Alella.


CHAIX Isniel, Josep

Basat en el treball: "Contribucions al procés de modernització científica: físics, astrònoms i matemàtics".
Autors: Víctor Navarro Brotons i Carles Puig Pla.
XXI International Congress of History of Science, Mèxic. Juliol de 2001
http://www-ma1.upc.es/recerca/reportsre/01/rep0102puig.rtf

Nascut a Xàtiva el 1765, va orientar els seus interessos cap a les matemàtiques i l'astronomia i va viatjar per Gran Bretanya i França per a ampliar estudis. Va participar, entre 1791 i 1793, a l'expedició dirigida per Delambre i Méchain per tal de mesurar un arc de meridià. Cap a 1795 va ser nomenat vicedirector de l'Observatori de Madrid i l'any 1796, quan Godoy, per instigació de Jiménez Coronado, va crear la nova carrera d'enginyer cosmògraf, Chaix va ser nomenat vicedirector del cos i en dimitir Jiménez Coronado, en va ser el director. També fou comissari de la Inspecció General de Camins i Canals i va tenir al seu càrrec una de les càtedres de l'Escola de Camins i Canals dirigida per Agustín de Betancourt.

Va publicar diversos treballs astronòmics en la revista "Anales de Ciencias Naturales" i també va ser un notable matemàtic. El 1801 va publicar el primer volum de les seves "Instituciones de Cálculo Diferencial e Integral", obra, en la qual, a part d'una discussió dels principis del càlcul, Chaix desenvolupa la teoria de les superfícies corbes i de les corbes de doble curvatura, segons els treballs d'Euler, Clairaut i Monge, i mostra un excel·lent domini dels raonaments matemàtics.

El 1807 va donar a la impremta una "Memoria sobre un nuevo método general para transformar en serie las funciones trascendentes", on fa servir el binomi de Newton i utilitza solament relacions i tècniques purament algebraiques, la qual cosa el diferencia del desenvolupament que fa Lagrange, que finalment recorre i relaciona els desenvolupaments en sèrie amb les derivades successives de la funció.

Els últims dies de la seva vida, Chaix els va passar a València, on va morir el 1809.


CISCAR i Ciscar, Gabriel

Basat en el treball: "Contribucions al procés de modernització científica: físics, astrònoms i matemàtics".
Autors: Víctor Navarro Brotons i Carles Puig Pla.
XXI International Congress of History of Science, Mèxic. Juliol de 2001
http://www-ma1.upc.es/recerca/reportsre/01/rep0102puig.rtf

Va néixer a Oliva el 1760. El 1777 va obtenir una plaça de guàrdia marí en la tot just creada companyia de Cartagena de la qual arribà a ser director l'any 1788 amb la categoria de tinent de navili. El 1798 va ser designat comissari provincial d'artilleria de marina del Departament de Cartagena, i aquest mateix any va ser elegit pel govern espanyol, juntament amb Agustín de Pedrayes, com a representant d'Espanya en la reunió convocada per l'Institut de França per a tractar sobre el nou sistema decimal de pesos i mesures, que havia de conduir a la seva unificació als països que assistiren al congrés. En tornar de París va publicar una Memoria elemental sobre los nuevos pesos y medidas decimales, fundados en la naturaleza, aprovada posteriorment per l'Institut Nacional de França.

El 1802 va rebre l'encàrrec del ministre Grandallana d'escriure els llibres de text que havien d'usar-se a les acadèmies de guàrdies marins, i l'any següent va publicar el Curso de estudios elementales de marina en quatre volums. Aquest Curso de Ciscar constitueix l'obra més influent en els ensenyaments nàutics a l'Espanya del segle XIX. Una de les contribucions més destacades de Ciscar a la nàutica van ser els seus mètodes gràfics per a aïllar les distàncies lunars dels efectes de la refracció i la paral·laxi: Explicación de varios métodos gráficos para corregir las dístancias lunares (1803) (López Sánchez, 1994).

En síntesi, cal dir que Ciscar va formar part de la generació de marins científics nascuts pels volts de 1760 constituïda per personalitats tan rellevants com Bauzà, Espinosa i Tello, Alcalà Galiano o Mendoza i Ríos. Tot aquests van continuar la tasca de modernització tècnico-científica de la marina espanyola iniciada per Jordi Juan, Antonio Ulloa, Vicente Tofiño o José de Mazarredo.

DELAMBRE, Jean Baptiste Joseph

Jean Baptiste Joseph Delambre

Nascut a Amiens el 19 de setembre de 1749. Va ser nomenat substitut de Méchain quan aquest va morir. Aquests dos noms estan associats en l'amidament del meridià de París, la secció francesa del qual, de Dunkerque a Rodez, li va ser confiada. Aquesta feixuga tasca s'allargà fins al 1799, després d'una colla d'interrupcions degudes als avatars de la Revolució i a l'absència de tota autoritat científica entre 1793 i 1795 ("Il n'y a plus de Cadémie, on est tous égal", van dir en arrestar-lo i ser acusat de fer senyals; i certament que en feia de senyals, però geodèsiques i no pas per a eventuals conspiracions).

La relació detallada de les operacions forma els tres volums de la Base du Système Métrique Décimal (1806-1810) que sempre ha estat considerada com una obra mestra de l'anàlisi i del rigor científic.

Delambre va renovar els procediments de càlcul en geodèsia. Es va dedicar a la mecànica celeste, especialment a la teoria del planeta Urà. I ja a prop dels setanta anys elaborà una monumental Histoire de l'Astronomie que ha quedat com una obra fonamental. Aclaparat de càrrecs i d'honors.

Va morir el 19 d'agost del 1822.


de MARTÍ i Franquès, Antoni

Nascut a Altafulla l'any 1750, de família noble, de la casa pairal d'Ardenya, a Altafulla, anomenat sovint, per això, Martí d'Ardenya, estudià a Cervera (1762-64). És un dels científics més important de les terres tarragonines, encara que poc conegut.
Membre de la Societat d'Amics del País de Tarragona des de la seva fundació (1786), fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres.
Membre de l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l'anàlisi de l'aire: Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico (1790), on feia algunes rectificacions a Lavoisier, estudi que fou reproduït a Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805).
Membre de l'Acadèmia Mèdico-pràctica de Barcelona (1790), hi presentà una famosa comunicació: Sobre los sexos y fecundación de las plantas (1791). Col·laborà amb els científics francesos en l'amidament del meridià de París pels Països Catalans.
El 1798 s'instal·là a Tarragona, on reuní una gran part de la seva biblioteca, una col·lecció mineralògica, un laboratori meteorològic i material d'experimentació de les plantes.
En els anys 1800-01 visità les universitats i les acadèmies de París, Londres, la Haia, Amsterdam i Brussel·les.
El 1811 era a Tarragona, durant el setge napoleònic; fou ferit i una part dels seus manuscrits foren destruïts. Residí a Barcelona els anys 1829-30, on va mantenir una tertúlia sobre temes científics.
L'Institut d'Estudis Catalans té instituït un premi que duu el seu nom.
Va morir a Tarragona l'any 1832

Per ampliar la informació sobre la relació d'Antoni de Martí i Flaquès amb els amidaments del meridià, podeu consultar l'article: Antoni de Martí i Flaquès i la mesura de l'arc del meridià al seu pas per Tarragona, d'Antoni Quintana i Martí, publicat a la revista "Muntanya" del CEC, núm. 797 de febrer 1995.


GERBERT d'Orlhac

Nascut a Auvergne, Aquitània, el 938 (?), Gerbert va ser enviat pels seus pares, que eren uns humils pagesos, a l'abadia de S.-Géraud d'Orlhac on s'educà i passà la infància dins l'esperit modernista de Cluny. El comte de Barcelona Borrell II va tenir notícies d'ell i va fer que el jove monjo continués la seva formació a les abadies catalanes de Vic i de Ripoll i a la catedral de Barcelona. Aquestes dues abadies tenien un gran prestigi perquè ensenyaven amb el denominat sistema del quadrivium, és a dir, l'aritmètica, la geometria, la música i l'astronomia. També va aprendre la construcció de l'astrolabi. En elles entrà en contacte amb la ciència àrab i hi va rebre tal formació que va esdevenir un dels savis més grans d'Occident

Del 967 al 970 s'inicia en les matemàtiques (els monestirs catalans posseïen nombrosos manuscrits de l'Espanya musulmana). El va impressionar molt el sistema de numeració decimal que els àrabs havien recollit dels hindús, possiblement per mitjà del matemàtic i savi Al-Biruni, que va viure diversos anys a l'Índia i hi va fer uns treballs de síntesi de les ciències gregues i hindús.

En el 970, el comte Borrell i el bisbe Ató de Vic van portar Gerbert a Roma on va sorprendre el papa Joan XII i l'emperador Otó I per l'abast de la seva ciència. Però el monjo no es va eternitzar a la ciutat papal, per a perfeccionar els seus coneixements de la lògica, en el 972 va decidir anar a Reims; l'arquebisbe Adalbéron li confià la direcció de l'escola episcopal de la ciutat anomenant-lo "Mestrescola", escola que va dirigir durant 10 anys.

Gràcies als seus coneixements i gràcies a les innovacions pedagògiques, Gerbert va tenir un gran èxit i eren nombrosos els estudiants que hi acudien. Ell els explicava els autors clàssics de l'Antiguitat, els iniciava en la retòrica i en la lògica, els ensenyava el quadrivium (aritmètica, astronomia, geometria i música); posava a la seva disposició un àbac per a l'aritmètica, esferes per a l'astronomia, un monocorde per a la música. La seva celebritat va atraure alumnes famosos, aquest és el cas de Fulbert, futur bisbe de Chartres, Robert el Piadós, futur rei de França...

La reputació de Gerbert com a savi era deguda a les seves dots pedagògiques i a les seves qualitats pràctiques, va ser l'introductor a Occident de l'àbac, una mena de regla de càlcul utilitzada pels àrabs; fabricà nombrosos instruments capaços de fer comprendre l'astronomia i totes les escoles d'Occident li'n demanaven. Si bé no va descobrir res de nou en el pla teòric, els seus gustos pel concret i l'observació són, per contra, originals i d'un gran contingut per al futur.

El gener del 981, el "Mestrescola" de Magdebours, Otric, el desafià en el domini filosòfic i Gerbert va defensar a Ravenna, en presència de l'emperador Otó II, una tesis sobre el sistema coherent de les ciències que el va fer triomfar en aquesta disputa.

Per a recompensar-lo l'emperador li confià, en el 982, el govern de l'abadia de Bobbio, al nord d'Itàlia, on Gerbert trobà la biblioteca més rica d'Occident on va ser molt feliç com testimonien algunes cartes seves del 983. Per altres cartes seves se sap que tenia grans dificultats per a governar l'abadia amenaçada per aristòcrates laics. En no poder lluitar contra ells, Gerbert aprofità la mort d'Otó II el desembre del 983 per retornar a Reims, però manté el nomenament d'abat i està en contacte amb els monjos.

A Reims va reprendre l'ensenyança però també s'ocupa de temes relacionats amb la política. En efecte, el seu arquebisbe, Adalbéron, dóna suport al duc Hugues Capet adversari del rei carolingi Lotari. També dóna suport al jove rei Otó III, de tres anys d'edat que està amenaçat pel seu cosí el duc de Baviera.

Després de la mort de Lotari el 986, després la del seu fill Lluís V l'any següent, Adalbéron i Gerbert van fer mans i mànigues per a descartar el pretendent Carles de Lorraine i per fer elegir Hugues Capet com a rei de França (juny de 987).

Gerbert va succeir el seu protector en el tron episcopal de Reims, la qual cosa li va proporcionar greus reaccions contràries. El sínode de Saint-Basles-les-Reims havia triat Arnulf per a succeir a Adalbéron. Arnulf, que era fill ilegítim del rei Lotari, havia estat deposat i va reivindicar els seus drets al papa.

Diversos sínodes provincials confirmaren a Gerbert, mentre que el papa Joan XV va prendre part per Arnulf i excomunicà els seus adversaris. Això no obstant, va ser magnànim amb Gerbert, que renuncià a la seva dignitat, en el 996. En el 997 es va retirar a la cort del jove Otó III (14 anys), del qual va ser preceptor, on va rebre un tracte familiar. Amb el suport del monarca va ser nomenat arquebisbe de Ravenna i, poc després, amb aquest suport es va cenyir la tiara.

Consagrat el 2 d'abril del 999, Gerbert d'Orlhac va prendre el nom de Silvestre Il. Era un gest elegant dedicat al seu imperial protector, donat que així s'anomenà el papa que va regnar en temps de Constantí, amb el qual Gerbert expressava la semblança que veia entre el gran emperador romà -el primer que s'acollí al cristianisme- i Otó III. Aquest, per la seva part, estava tan enamorat de Roma que, al contrari que Constantí -que havia abandonat l'antiga capital del món-, s'instal·là a l'urbs i es proposà restaurar l'Imperi romà.

El nou pontífex, que fins feia poc, com arquebisbe de Reims, havia defensat els drets dels sínodes nacionals contra les ingerències dels papes, canvià d'actitud, va mantenir la primacia del bisbe de Roma i confirmà en el tron arquebisbal de Reims al seu oponent d'anys enrere, Arnulf.

Tot reforçant l'autoritat papal, Silvestre II desenvolupà una subtil diplomàcia que consistí en unir tant estretament com fos possible la Germània otoniana a Roma tot somniant en un Imperi latino-germànic capaç de contraposar-se a Bizanci. Va separar de la Germània les esglésies de Polònia i les d'Hongria tot donant-les una jerarquia episcopal nacional.

Intervingué, entre altres coses, en la reforma del monestir de Sant Benet de Bages i atorgà privilegis al monestir de Sant Cugat del Vallès en el 1002.

Els romans es van insurrecta contra l'emperador "saxó" i Silvestre Il i Otó III es van instal·lar a Ravenna des d'on ells pensaven poder reconquerir Roma. Però Otó III va morir el 22 de gener del 1002 als 22 anys d'edat.

Gerbert retornà a Roma i continuà treballant com ho proven les butlles sortides de la cancelleria. Però envelleix ja té més de seixanta anys i finalment el 12 maig del 1004 mor a Roma i és enterrat a St. Jean-de-Latran.

El papa Sergi IV redactà en vers un epitafi que encara es pot llegir, gravat contra un pilar de la basílica, en el qual recorda la brillant carrera de l'humanista i de l'arquebisbe de Reims i de Ravenna esdevingut papa. Gerbert va ser un savi que, sense ser de naixença aristocràtica, va saber adquirir la seva noblesa per la seva intel·ligència, el seu saber i el seu talent de professor.

A finals dels segles XI i XII la llegenda acull aquest home tan savi que se'l presenta com a màgic; després Gerbert és oblidat i redescobert en el segle XVI pels protestants i els gallicans que el prenen com un dels seus precursors.

Quan Gerbert d'Orlhac va esdevenir papa va introduir a Europa les xifres àrabs que ell havia descobert en les seva estada a Catalunya. Anteriorment, els occidentals usaven les xifres romanes, molt poc pràctiques des del punt de vista del càlcul.

La nova numeració es caracteritza per l'ús del zero i de 9 signes distints (xifres) qui designen els primers nombres. Els nombres ulteriors s'escriuen per addició de columnes suplementàries (desenes, centenes,...).

MÉCHAIN, Pierre François André

Pierre François André Méchain

Nascut a Laon el 16 d'agost de 1744. Va succeir a Lalande, el qual havia captat la seva vàlua i li havia procurat un treball i també l'ajudà a iniciar-se en l'astronomia. Després de descobrir dotze cometes i d'haver demostrat el caràcter planetari de l'astre descobert per Herschel en 1781, i més tard denominat Urà, en el 1782 va ingressar a l'Académie des Sciences, que li confià el tema de la Connaissance des Temps en el 1788 i, quatre anys més tard, el designà per a la missió geodèsica de l'amidament del meridià fins a Barcelona.

La seva tasca consistiria en l'amidament de la part catalana de l'arc. Ja des del primer viatge als Pirineus la seva missió no va pas ser gens fàcil, ja que els instruments de geodèsia no semblaven innocents als ulls dels comitès revolucionaris locals. La seva triangulació ja era gairebé acabada després de diversos incidents deguts a la guerra entre Espanya i França.

Empresonat, després autoritzat a anar a Itàlia, se situà a Gênes fins al 1795, endarrerint el seu retorn a França perquè va viure un drama secret: No va aconseguir "tancar" exactament la seva triangulació, hi havia una diferència de 3" entre les latituds geodèsiques calculades per un mateix punt de Barcelona.

La diferència era deguda a la suma d'una sèrie de petits efectes: desviacions locals de les verticals, errors instrumentals, refracció imprecisa de les estrelles baixes. Méchain no havia comès cap error...

Méchain va refer vanament els seus càlculs i quan retornà a França va refusar d'informar-ne a l'Académie des Sciences i des de llavors va mostrar un caràcter apagat i angoixat. Més tard aconseguí, no sense dificultats, que s'organitzés una nova missió per a prolongar l'arc fins a les Balears. Va partir per a iniciar aquesta missió el 26 d'abril del 1803.

Ma morir el 20 de setembre de 1804 a Castelló de la Plana, al País Valencià, degut a la febre groga i a l'esgotament.

Per ampliar la informació sobre la relació de Pierre François Méchain amb els Països Catalans, podeu consultar l'article: Pierre François Méchain i Castelló de la Plana, de Daniel Gozalbo Bellés, publicat a la revista "Muntanya" del CEC, núm. 797 de febrer 1995.


SALVÀ i Campillo, Francesc (1751 - 1828)

Basat en el treball: "Contribucions al procés de modernització científica: físics, astrònoms i matemàtics".
Autors: Víctor Navarro Brotons i Carles Puig Pla.
XXI International Congress of History of Science, Mèxic. Juliol de 2001
http://www-ma1.upc.es/recerca/reportsre/01/rep0102puig.rtf

A més de la seva destacada activitat en medicina, també va sobresortir per les seves activitats en el camp de la física experimental i de la tècnica. Va col·laborar sovint amb el seu amic Francesc Santponç amb qui va inventar una màquina per bregar cànem i lli (1783) que obtingué un premi del govern, s'implantà als arsenals reials i fins i tot va rebre les lloances de l'"Académie Royale des Sciences" de París; amb Francesc Santponç i Marià Oliveres va intervenir en les primeres experiències aerostàtiques barcelonines a finals de gener de 1784. També conjuntament amb Santponç, Salvà va presentar a l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona una memòria sobre les aigües minerals de Sant Hilari Sacalm (15/VII/1789). Quan va ingressar en aquesta corporació, l'any 1786, va entrar a la direcció d'electricitat de la qual en va ser el revisor (1786-1803) i director (1804-08; 1814-24).

Salvà es va interessar per l'electricitat i el galvanisme i pels debats generats al voltant d'aquests fenòmens. L'any 1788 va presentar una "Memoria sobre la electricidad positiva y negativa" on considerava que aquestes expressions "denotan únicamente dos modos distintos de hallarse la misma materia eléctrica". En ella exposava la teoria del fluid únic, establia i explicava la llei de conservació del fluid elèctric, citava experiències realitzades amb la màquina construïda pel soci artista Joan González i confirmava la teoria del poder de les puntes, transmetent amb claredat les idees originals de Franklin (Riera, 1985). Cal fer esment especial de les seves recerques pioneres en el camp de la telegrafia elèctrica que es reflectiren en quatre memòries que va presentar a l'Acadèmia: 1) "Memoria sobre la electricidad aplicada a la telegrafía" (1795); 2) "Disertación sobre el galvanismo" (1800); 3) "Adición sobre la aplicación del galvanismo a la telegrafía" (1800) i 4) "Memoria segunda sobre el galvanismo aplicado a la telegrafía" (1804).

La primera memòria, escrita l'any 1795, és plena de referències que mostren la seva erudició, les fonts que utilitzava i el grau de coneixement que tenia del que s'estava fent a d'altres països. En ella proposava, segons sembla de forma independent a d'altres autors, la utilització de les descàrregues d'una ampolla o una bateria d'ampolles de Leiden i una línia constituïda per un seguit de parells de conductors als quals feia correspondre una lletra diferent de l'alfabet per poder comunicar-se a distància. A la memòria proposa una línia Mataró-Barcelona i descriu el telègraf que ell mateix va construir amb disset parells de fils de filferro "vestits" amb cintes de paper amb una distància de set canes i mitja. Salvà va assenyalar la possibilitat de trametre els senyals pel mar, impermeabilitzant els fils o usant l'aigua mateixa com a conductor.

En la següent memòria sobre el galvanisme discuteix les idees de Galvani amb qui no està d'acord ni tampoc amb les de Volta i defensa la idea d'un fluid galvànic diferent de l'elèctric tal com creia Alexander von Humboldt. A la tercera memòria, que és una addició a l'anterior, proposà utilitzar les contraccions dels muscles de les granotes com a senyals en un telègraf galvànic. En la darrera memòria, escrita l'any 1804 quan Salvà ja tenia coneixement de la pila de Volta, estudia l'ús d'aquesta pila com a generador d'energia elèctrica per a la transmissió de senyals que es detectarien a l'altre extrem com a contraccions dels muscles de les granotes o bé com a despreniment d'hidrogen en l'elèctrode negatiu de la pila.

Salvà es va interessar per la navegació submarina ideant el que va anomenar un "barco-pez", i també es va ocupar de la meteorologia realitzant observacions i enregistraments sistemàtics al llarg de quaranta anys i estudiant i dirigint la construcció d'instruments de mesura (baròmetres, higròmetres,…) segons que es posa de manifest en diverses memòries presentades a l'Acadèmia de Ciències.

SANTPOÇ i Roca, Francesc (1756-1821)

Basat en el treball: "Contribucions al procés de modernització científica: físics, astrònoms i matemàtics".
Autors: Víctor Navarro Brotons i Carles Puig Pla.
XXI International Congress of History of Science, Mèxic. Juliol de 2001
http://www-ma1.upc.es/recerca/reportsre/01/rep0102puig.rtf

Metge format a Montpeller, Tolosa i París. Des de la seva incorporació com a membre de l'Acadèmia de Ciències (1786) i fins a la Guerra del Francès va presentar i llegir treballs de diversa índole, des d'una "Disertación sobre el magnetismo animal" (1785) fins a una "Memoria sobre la vida, muerte y enfermedades de los gusanos de seda" (1807).

En aquesta institució, Santponç va difondre mecanismes i procediments mecànics emprats a l'estranger. Va presentar memòries sobre temes molt diversos que es caracteritzaven per tenir un marcat vessant pràctic per la seva recerca d'un enfocament "útil" de la ciència. El 13 de gener de 1808 va presentar a l'Acadèmia un "Plan de estudios para la enseñanza de Estática y Maquinaria". Santponç, que havia dirigit la construcció d'una màquina de vapor (1804), la primera realitzada de forma autòctona a Barcelona i, segons que assenyala Agustí (1983), probablement la primera de doble efecte a Espanya, havia demanat també a la Junta de Comerç que es creés una escola de mecànica. Va ser nomenat catedràtic de l'Escola gratuïta de Mecànica que es va inaugurar el gener de 1808. La Guerra del Francès va interrompre aquest nou ensenyament que es continuaria de nou l'any 1814.

Va col·laborar sovint amb el seu amic Francesc Salvà i Campillo amb qui va inventar una màquina per bregar cànem i lli (1783) que obtingué un premi del govern, s'implantà als arsenals reials i fins i tot va rebre les lloances de l'"Académie Royale des Sciences de París"; amb Francesc Salvà i Marià Oliveres va intervenir en les primeres experiències aerostàtiques barcelonines a finals de gener de 1784.

També conjuntament amb Salvà, Santponç va presentar a l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona una memòria sobre les aigües minerals de Sant Hilari Sacalm (15/VII/1789).

VALLÉS i Vega, Faust
(Baró de la Pobla de Tornesa i de la Serra d'En Galceran)

Basat en el treball: "Contribucions al procés de modernització científica: físics, astrònoms i matemàtics".
Autors: Víctor Navarro Brotons i Carles Puig Pla.
XXI International Congress of History of Science, Mèxic. Juliol de 2001
http://www-ma1.upc.es/recerca/reportsre/01/rep0102puig.rtf

Va néixer a Castelló de la Plana el 1762. Tot i que la seva formació científica la degué adquirir sobretot de manera autodidacta, sabem, gràcies a les investigacions d'Antoni Ten, que va estar matriculat, en el curs 1797-1798, en l'assignatura de química i botànica, aleshores a les mans de Tomàs Vilanova i Poyanos (Ten, 1084).

Vilanova és un autor polifacètic, que, a més de treballs sobre medicina, química i botànica, també es va ocupar de qüestions de matemàtiques, física i astronomia. Entre els seus treballs d'astronomia destaquen els dedicats al planeta Herschel, descobert el 1781, i publicats el 1785 i 1787. En el primer d'ells va investigar la trajectòria del nou planeta de manera que va ser lloada per Lalande, el qual va donar noticia del treball de Vilanova al Journal des Savants. La trobada de Vallés amb Vilanova va estimular probablement l'interès del primer per l'astronomia.

Vallés va reunir una excel·lent biblioteca i un gabinet de física experimental, a més d'una col·lecció de mineralogia i un herbari, mostra de l'interès del baró per la història natural. Les obres publicades per Vallés són totes de tema astronòmic i inclouen un treball sobre el petit planeta Ceres descobert per Piazzi el 1801, una comunicació sobre l'eclipsi de Sol de 1803 publicada a les Actes (Extractos de las Actas) de la "Sociedad Económica de Amigos del País de València", la previsió de l'eclipsi de Sol de 1804 (Diario de Valencia, 27 de gener de 1804), diverses observacions d'ocultacions d'estrelles publicades a "Variedades de Ciencias, Arte y Literatura" i una nota necrològica sobre Méchain apareguda en la "Monatliche Correspondez" del baró de Zach. Va deixar, a més, tota una sèrie de quaderns manuscrits d'observacions astronòmiques.

[ Principal |Tornar fitxa ruta| Ser-Info-Sender | Refugis de Catalunya | Barnatresc| Bústia ]
Copyright © 1999 Catalana de Senderisme