RT- 6
MERIDIÀ VERD

Articles

L'episodi de Francesc Aragó a les Illes
Gaspar Valero i Martí
Vocal de Cultura del Grup Excursionista de Mallorca
Article publicat a la revista "Muntanya" del CEC, núm. 797 de febrer 1995 (pàgs. 24-26)

El 2 de maig de 1806 el Bureau des Longitudes, amb seu a París, encarregà a Jean Baptiste Biot i al jove rossellonès Francesc Aragó les tasques de represa del mesurament del meridià de París. El projecte havia estat abandonat en 1804 per la mort de Pierre Méchain quan només s'havien enllestit cinc triangulacions del total de disset que abastaven des del Pirineu fins a Formentera. Aragó arriba a les Illes el mes de març de 1807; tenia aleshores només vint-i-un anys d'edat. La primera etapa illenca del nostre protagonista tingué lloc a Eivissa, en l'estació geodèsica de Campvei, al nord de l'illa, muntada per Biot i per José Rodríguez, un dels dos comissaris espanyols dels mesuraments. Biot i Aragó treballaren a Campvei entre el 15 de març i el 14 d'abril de 1807, per fer les observacions entre Eivissa i el desert de les Palmes, a Castelló, per una banda, i entre Eivissa i el Montgó, a prop de Dénia, per l'altra. Un dels detalls vivencials d'aquesta estada fou que els queviures s'havien d'anar a cercar a la ciutat d'Eivissa, car els veïns de la contrada eren tan pobres, vorejant la subsistència, que no tenien res per a vendre'ls.

Tot i que les previsions inicials eren de fixar el punt més meridional de la medició a l'illa d'Eivissa, l'estada a Campvei obrí noves perspectives d'eixamplar-ne l'abast cap al sud, incorporant les possibilitats que oferia l'illa de Forrnentera. D'aquesta manera, la menor de les Pitiüses configura definitivament l'extrem sud de l'arc que s'havia d'amidar, atès que aleshores no era viable continuar fins a les costes africanes del Magreb.

Jean B. Biot i Francesc Aragó es traslladaren d'Eivissa a Formentera el 19 d'abril de 1807, i amb prou dificultats muntaren l'observatori a la part de llevant de l'illa, una extensa plana elevada anomenada la Mola. Biot conta com fou de difícil traginar els instruments des del port de la Savina fins a la Mola, ja que l'ús deIs carruatges era desconegut a l'illa; a més, el seu quadern de camp conté altres informacions d'interès des del punt de vista antropològic, com els comentaris sobre les condicions de vida deIs formenterers, tot i que l'astrònom parisenc, com anys més tard esdevingué amb George Sand en relació amb els pagesos mallorquins, no entengué la posició i la cultura deIs rústics illencs. Però els treballs s' iniciaren, i, fins al dia 28 d'abril, es dedicaren a mesurar l'angle del triangle amb les costes valencianes. A partir del mes de desembre de 1807 començaren a Formentera els mesuraments per a establir la latitud de l'arc del meridià, determinada per nombroses observacions de l'estrella polar

Després de les mesures de la latitud i d'observacions amb pèndol per a determinar la força de gravetat, el mes de gener de 1808 Biot retorna a París, amb les dades deIs onze triangles (setze amb els de Méchain) enllestides. En canvi, Aragó romangué encara a Formentera alguns mesos, en companyia deIs comissaris espanyols Chaix i Rodríguez. A la petita de les Pitiüses, l'equip treballa durament i s'aconseguí unir geodèsicament Mallorca, Menorca i Formentera amb un sol triangle, el dissetè, amb la qual cosa es pogué assolir la mesura d'un arc de paral·lel d'un grau i mig. Després de Formentera, el següent pas fou anar a Mallorca per mesurar la latitud i l'azimut d'aquesta nova triangulació.

El 6 de maig de 1808 Aragó es traslladà a Mallorca i s'instal·la al cim de la mola de l'Esclop. Aquesta és una muntanya de 926 m d'altitud, situada en el sector sud-occidental de la serra de Tramuntana, molt a prop del puig de Galatzó. Precisament el nom que dóna Aragó a aquest punt d'observació és el "Clop de Galatzó", que fou traduït incorrectament per Alfons Maseres com a "puig de Galatzó", com encertadament assenyala Francesc Olivé. (1)

Vista de la Mola de s'Esclop (serra de Tamuntana - Mallorca)

Una senzilla barraca en ruïnes, de planta rectangular, encara recorda aquesta estada.

L'època que visqué Aragó a Mallorca coincidí amb un període de gran inestabilitat política motivada per l'inici de la guerra del Francès. Aragó treballa amb una relativa tranquil·litat fins al 27 de maig de 1808, quan arribaren a Mallorca les notícies de l'aixecament de la Península contra els napoleònics. Aquest mateix dia, Berthémie, un oficial de Napoleó, que portava les ordres de traslladar l' armada franco-espanyola de Maó a Toló, indigna l'opinió pública, que s'aixeca amb violència contra l'oficial i, per extensió, contra els francesos de Mallorca. Aleshores fou quan recordaren que hi havia un francès que efectuava estranyes operacions amb foc i estris òptics dalt d'una muntanya; tot plegat, no dubtaren a qualificar-lo d'agent al servei de l'emperador francès. L'endemà, un escamot armat es mobilitza i emprengué el camí de la ciutat de Mallorca cap a la muntanya, a la recerca del suposat i perillós espia.

Sortosament, el patró Damià, veterà mariner del místic (2) -un petit vaixell- que el govern espanyol havia posat a disposició de l'equip del mesurament, s'assabentà de les actuacions adreçades contra l'astrònom i pujà ràpidament a l'Esclop per avisar-lo del perill que corria la seva vida. Quan el mariner el convencé de la necessitat d'abandonar les observacions i de fugir de l'illa al més aviat possible, a més, previsorament, el féu vestir segons l'estil deIs pagesos mallorquins i immediatament davallaren a corre-cuita pels viaranys de la muntanya. Pel camí, es trobaren amb l'expedició de captura i aleshores fou quan es produí una deliciosa anècdota - malgrat el perill evident de la situació- que Aragó ens conta detingudament en les seves memòries: "Ningú no em va reconèixer, perquè jo parlava perfectament el mallorquí. Vaig encoratjar molt i molt aquell destacament que seguissin per aquell camí, i vaig continuar la ruta cap a la ciutat".

L'escriptor Pere Morey Servera ens conta l'episodi amb la seva especial ironia i naturalitat narrativa:
"Pel camí de davallada, es topen amb la partida armada.
- Bon dia, que Déu mos do, i a on anau tan acanalats?
- A matar el francès de s'Esclop, que és un espia!
- Molt ben fet, foteu-li una troncada més de part meva!
" Ha estat el mateix Aragó, parlant en perfecte català, qui se'ls ha llevat de damunt. I és que el nostre protagonista era de l'Estagell, a Catalunya Nord."

Arribats a Palma, Aragó embarca al místic, comandat pel tinent de navili Manuel de Vacaró, a qui demanà per a anar a Barcelona, ocupada aleshores pels francesos. Però Vacaró no accedí a fer un viatge tan perillós que, a més, contradeia les ordres de les autoritats illenques, que havien prohibit de sortir de l'illa sense un permís especial. Com a contrapartida, gairebé rocambolesca, l'oficial oferí a Aragó una caixa de fusta, de reduïdes dimensions, on pretenia que s'amagàs en cas que els escamots situats al port en actitud amenaçant el cercassin. Mentrestant, al port es produïren avalots quan descobriren la presencia del jove astrònom. Aleshores, Aragó féu demanar al capità general Vives que l'empresonassin al castell de Bellver. Conta Aragó amb cert humor que aconseguí arribar a I'emblemàtica fortalesa medieval amb penes i treballs, perseguit pels avalotadors: "Durant la meva correguda només havia rebut una lleugera ganivetada a la cuixa. Ben sovint hom ha vist presoners que s'allunyen, cames ajudau-me, del calabós; potser jo sóc el primer que ho ha hagut de fer a la inversa".

Gairebé tot el mes de juliol romangué Francesc Aragó al castell de Bellver, on se sentí desemparat deIs seus antics amics mallorquins i, fins i tot, hagué de passar per la prova de llegir en determinada premsa, concretament portada de València, la falsa notícia de la seva execució, penjat a la forca. El capità Rodríguez traslladà al capità general la petició d'Aragó per tal que donàs l'ordre d'alliberament. El capità general accedí a donar l'ordre de llibertat, però, en canvi, no volgué intervenir en la protecció que, com era evident, necessitava per a sortir de l'illa; ni tan sols accepta de proporcionar-li un salconduit. Tanmateix, quan el jove astrònom tingué via lliure, amb l'ajuda novament del patró Damià, cercaren una barca de pesca i el 28 de juliol sortiren del castell de Bellver, moments abans que col·laboradors de l'ex-ministre de Godoy, Gaietà Soler, acusat de corrupte, de nepotista i d'afrancesat, hi entrassin, també per evitar la fúria popular.

En la sortida de Bellver i de Mallorca, Aragó anava acompanyat per l'oficial Berthémie, i ambdós partiren en la barca comandada per Damià, ocupada per tres mariners més. La meteorologia els era adversa, per la qual cosa decidiren fer una aturada a l'illa de Cabrera, esperant una millora del temps. Allí Berthémie i Aragó discutiren sobre la conveniència, defensada pel primer, de partir immediatament, abans que s'organitzàs alguna expedició des de la ciutat de Mallorca per capturar-los. Aragó ens conta com aquesta discussió estigué a punt de perdre'ls: "Els tres mariners que Damià havia contractat veieren que el senyor Berthémie, a qui jo feia passar per criat meu, sostenia la seva opinió contra la meva, tractant-me d'igual a igual. Aleshores digueren al patró: "Si hem consentit a formar part d'aquesta expedició, ha estat amb la condició que l'ajuda de camp de l'Emperador, empresonat a Bellver, no figuraria entre les persones que havíem d'alliberar. Nosaltres només volem ajudar la fugida de l'astrònom... Cal que deixeu aquest oficial ací, si és que no volen llançar-lo a la mar". Aleshores el senyor Bellthémie va estar d'acord amb mi per sofrir certes brutalitats que només podia sofrir un criat amenaçat pel seu amo; i totes les sospites deIs mariners s'esvaïren".

Superat aquest entrebanc, decidiren partir de Cabrera l'endemà de l'arribada, el 29 de juliol, ja amb millor temps i amb vent favorable. Així, en aquesta petita illa que algunes setmanes després havia de ser trista i dura presó per als soldats francesos que capitularen a Bailèn, acaba l'episodi illenc de Francesc Aragó, i pogueren arribar sans i estalvis a Alger el 3 d'agost. Les aventures que encara hagué de viure per a arribar a París i la llarga trajectòria científica i de compromís social que mantingué fins al final de la seva vida, esdevingut l'any 1853, no havien fet més que començar, però la narració d'aquests fets ultrapassa l'episodi illenc que ens havíem proposat recrear.

(1) Arran d'aquesta observació, vull proposar una hipòtesi etimològica sobre el nom "Esclop". Fins ara s'ha relacionat l'origen d'aquest topònim amb una suposada semblança de la forma de la muntanya amb el calçat denominat esclop, cosa que potser no tingui res a veure amb la realitat. La proposta és, en primer lloc, considerar el nom complet de "mola de s'Esclop" (amb o tancada) com a provinent de la localització de la muntanya que comentam en la finca de "s'Esclop". En segon lloc, aquest nom, ja separat del genèric "mola", seria producte d'una aglutinació de l'article salat "es" amb el substantiu "clop", és a dir, l'arbre del gènere Populus, conegut actualment com a poll, arbre abundant encara avui vora les cases de l'Esclop, a la font del Quer; a més, aquesta aglutinació provocaria la repetició de l'article salat. Per tant, I'antiga possessió i cases de l'Esclop i la seva mola serien originàriament la possessió i les cases del Clop i la mola del Clop.

(2) Místic.- Embarcació de dos o tres pals, de buc semblant al xebec, usada antigament a la Mediterrània. A la proa portava un botaló i a popa una botafora (GEC).

El mesurament del meridià al Maresme i fra Agustí Canelles
Francesc Olivé i Guilera
Fragment de l'article publicat en el núm. 223, quart trimestre de 1994, de la revista Alella.

Malgrat les penalitats sofertes, Méchain tornà a Catalunya el 1803, com hem dit abans, i reprengué el mesurament. Però la fatalitat s'abaté novament damunt d'ell i aquesta vegada de manera definitiva. L'any 1804 mentre estava en plena activitat a les muntanyes del Desert de les Palmes, a Castelló de la Plana, Méchain morí víctima de la pesta groga.

Agustí Canelles, que a més d'astrònom, matemàtic i professor de nàutica va ser l'inventor d'un instrument geodèsic de gran precisió, participà a la triangulació precisament durant aquesta segona etapa i acompanyà Méchain durant un any per les muntanyes de Tarragona i el Maestrat, comissionat pel govern espanyol fins a la mort de Méchain el 1804.

L'any abans (1803) Canelles havia llegit una comunicació a l'Acadèmia de Cinències i Arts de Barcelona, defensant la necessitat de "una medida universal sacada de la naturaleza", en la qual parlava també de la participació que havien tingut els nostres científics a l'anterior campanya del meridià. Quan l'any 1806, després de dos anys d'interrupció causada per la mort de Méchain, els científics francesos Biot i Aragó emprengueren novament la prolongació, Canelles ja no hi participà. Els comissaris nomenats pel govern espanyol en aquesta darrera etapa foren J. Chaix, l'astrònom fill de Xàtiva, i Rodríguez, un jove científic espanyol que havia estudiat astronomia i matemàtiques a l'Observatori de París i al Col·legi de França. Durant aquesta darrera etapa no faltaren noves vicissituds. El científic Francesc Aragó, que era rossellonès, es trobava solitari a la seva barraca de la mola de s'Eslop, a la serra de Tramuntana, de Mallorca, l'any 1808, quan esclatà la guerra del Francès. Tingué el temps just per fugir i tancar-se al castell de Bellver per salvar la pell, i encara sort que pogué despistar els seus perseguidors parlant-los en la seva llengua materna, que era el català.

Mentre Francesc Aragó fugia cap a França, Agustí Canelles s'incorporava a l'exèrcit espanyol com ajudant d'estat major del general O'Donell en la lluita contra els invasors francesos. La història és plena de contradiccions i d'ironies.

Canelles visqué els darrers anys de la seva vida a Alella on morí i fou enterrat el 1818.

L'any 1881 els socis del Centre Excursionista de Catalunya van reconèixer a Agustí Canelles uns valors excursionistes i científics que justificaven el posar el seu retrat a la Galeria d'Excursionistes Catalans Il·lustres que aquesta entitat té a la seva seu social.

Antoni de Martí i Flaquès i la mesura del l'arc del meridià al seu pas per Tarragona
Antoni Quintana i Martí
Article publicat a la revista "Muntanya" del CEC, núm. 797 de febrer 1995 (pàgs. 29-33)

Després de la ben documentada exposició que figura en la guia que ens donà aquest Centre amb motiu de l'excursió a Altafulla "Seguint el meridià, 12", el dia 13 de febrer de 1994, i a fi d'evitar duplicitats, he preferit aportar algunes dades inèdites fins ara, però sí complementàries respecte a la col·laboració del nostre científic amb els diversos membres de l'expedició francesa capitanejada primer per Méchain, els anys 1792 i 1803, i posteriorment per Biot i Aragó durant els anys 1806 a 1808.

Val la pena, abans de tot, remarcar un cop més la polifacètica personalitat de Martí i Franquès. Les seves nombroses amistats arribaren a les altes esferes deIs més destacats homes de ciència de renom universal. Considerat com una de les personalitats més il·lustrades d'aquests temps a casa nostra era sempre consultat per gairebé tots aquells estrangers que venien a Catalunya: científics com Méchain, Biot i Aragó, arqueòlegs com Laborde Le Chevalier i Petit-Radel, aquest últim conservador de la Bibliothèque Mazarine de París, naturalistes com La Roche i l'americà Macklow, publicistes agrònoms com el comte de Lasteyrie, i molts d'altres que podríem esmentar, molts d'ells recomanats del consol de França a Barcelona Vioet, que considerava el nostre compatrici amb dots d'artista, de savi i d'antiquari, en el sentit d'arqueòleg. Res no té d'estrany, per tant, que dins deIs medis científics de l'estranger fos conegut com "el savi català".

Dit això, heus aquí, a continuació, tres mostres ben clares i interessants de la col·laboració i ajuda indirecta prestada pel nostre personatge als membres de l'expedició.

EL VÈRTEX DE SANT JOAN
Recordem que l'acta de naixement del metre correspon a una llei del 10 de desembre de 1799 signada per Bonaparte, fonamentada en les mesures portades a terme anteriorment, per encàrrec del Bureau des Longitudes, per Delambre i Méchain, de l'arc de meridià de Dunkerque a Barcelona durant els anys 1792 a 1798. La part nord, compresa entre Dunkerque i Rodés, fou confiada a Delambre, i la part sud, des de Rodés a Barcelona, a Méchain. S'amidaren més de cent triangles, i amb ells col·laboraren, entre altres, els espanyols Bueno, Álvarez, González, Planes, Chaix, Pedrayes i Siscar.

Existia, però, un segon projecte de Méchain - amb caràcter molt reservat de prolongar les mesures des de Barcelona fins a les illes Balears, amb la finalitat - ben vista pel Bureau des Longitudes- de verificar els càlculs precedents, en els quals havia descobert una petita diferència de 3 segons entre el valor de la latitud de Montjuïc trobada el 1792-93 - ja comunicada oficialment a París- i la que havia deduït posteriorment de les seves observacions a Barcelona l'any 1794, diferència que no fou coneguda fins després de la seva mort, quan els seus papers foren enviats a París, i es pogué comprovar que era deguda a una anomalia local de l'acceleració de la gravetat, i no a un error d'observació per part de Méchain.

Finalment, vencent no poques dificultats burocràtiques, Méchain, aconseguits els seus propòsits, abandona Barcelona cap a Itàlia el mes de novembre de 1794, i el 27 de maig de 1803 retornava formant part de la comissió francesa, acompanyat de Jean Bapte. Le Chevalier i l'enginyer naval Dezauchez, als quals s'afegí després, per designació del rei d'Espanya, el trinitari fra Agustí Canelles.

A causa de la tensió internacional, sorgiren dificultats per a traslladar-se a Mallorca i, mentrestant, intentaren començar a amidar els triangles compresos entre Barcelona i Tarragona i més enllà. A més, hagueren de recuperar els aparells que Méchain havia deixat en diverses ciutats, entre elles a Tarragona a casa del seu amic Martí i Franquès.

Quadrant per medició d'angles

A manca de mapes detallats, havien de fiar-se del que creia la gent del país, i fou necessari recórrer moltes llegües fins a trobar les posicions més encimbellades i escaients, ja que algunes de les que s'havien designat anteriorment es revelaren a la pràctica inutilitzables. A darrers d'agost de 1803, Méchain ja estava calculant els angles de l'estació més propera a Tortosa (el Montsià, 764 m), mentre Le Chevalier se situava prop de !'ermita de Sant Joan, a la muntanya de la Guardiola de Tamarit, acompanyats alternativament l'un i l'altre deIs savis francesos, pel comissari espanyol fra Agustí Canelles.

Veiem com l'elecció d'aquest últim punt per a situar-hi el vèrtex geodèsic no fou casual. En el segle XV, els avantpassats de la família del científic Antoni de Martí i Franquès ja estaven establerts al Mas Vell del terme de Tamarit, i el 10 d'abril de 1693, l'hereu Jaume Martí i Bellver, rebesavi de l'esmentat, comprà una peça de terra de 30 jornals en aquesta muntanya, i un germà seu, Joan, que seguí la carrera eclesiàstica, es doctorà i arribà a ocupar la rectoria de la seva vila nadiua, Tamarit, on està enterrat. En el seu testament, atorgat el 27 de febrer de 1697, disposà que tots els seus béns fossin destinats a la construcció d'una ermita dedicada a Sant Joan (el seu patró), en els terrenys de la Guardiola donats pel seu germà Jaume. Les obres començaren a partir del 20 de juny de 1698, data en què l'arquebisbe de Tarragona Josep Llinàs donà permís a Bernat Martí i Bellver, en qualitat de marmessor del seu germà, per a iniciar-les. I, més encara, un altre avantpassat de Martí i Franquès, Francesc Martí, que havia anat a viure a Salomó, d'on era la seva muller, a la seva vellesa retornà a Tamarit per ocupar el càrrec -el primer- d'ermità de la capella de Sant Joan.

El molló que devia marcar el centre de l'estació geodèsica, fou situat, segons dades comunicades per Le Chevalier, i que ens conta el mateix Biot, "a 22 toeses, 3 peus i 9 polsades [=43'93 m] de la porta de la capella, en direcció al sud-oest cap al mar, enmig d'alguns pins i a 3 toeses [=5'85 m] d'un cap de roca molt considerable que surt de terra, en la direcció d'una muntanya anomenada per la gent del país Costa Grossa, cap al nord de la tenda". I "l'alçària del centre del cercle sobre la superfície del sol és de 4' 333 peus [=1'21 m] per totes les observacions fetes en aquesta estació". Avui amb prou feines queda rastre de la capella, totalment destruïda durant la guerra del Francès, a la batalla d'Altafulla, el 24 de gener de 1812, i el molló ha desaparegut completament.

El fet que la muntanya i l'ermita fossin propietat de Martí i Franquès i l'amistat que aquest tenia amb Méchain, Tranchot i Le Chevalier, als quals més d'un cop havia donat acolliment a les seves cases d'Altafulla, de Tarragona, i potser fins i tot a les de Tamarit i d'Ardenya, a part el seu esperit científic i l'afany de col·laboració que en tot moment estava disposat a prestar, ens obliguen a pensar un cop més en la possible ajuda desinteressada i l'assessorament indirecte que, com a bon coneixedor del terreny, podia prestar respecte al possible enclavament del molIó prop de la seva ermita, com a vèrtex del triangle secundari a establir per a la mesura de l'arc de meridià. Tinguem present que, des d'aquest vèrtex de Sant Joan, Méchain i el seu ajudant Enrilé realitzaren més de mil sis-centes determinacions d'angles i observacions, amb relació als altres vèrtexs de la catedral de Tarragona, el fanal del port, la Morella, el Montagut, el Montsià, el cap de Salou i Llaberia.

EL "FANAL" DEL PORT DE TARRAGONA
El tercer vèrtex o punt de referència d'aquest triangle secundari, Méchain i el seu ajudant Enrilé el situaren en el "fanal" del port. Cal tenir present que per aquelles dates -el 1803- l'enginyer encarregat de les obres d'ampliació del port de Tarragona, en compliment de la reial ordre de rehabilitació del 19 de gener de 1790, vencent la forta oposició de les autoritats de Reus, era el brigadier de la Reial Armada Joan Smith Sinnot, que se'n féu càrrec l'agost de11800, en substitució de Juan Ruiz de Apodaca, que, segons sembla, se n'ocupava poc i deixava molts cops les obres en mans de personal subaltern. Smith considera que calia ampliar el projecte d'Apodaca, i en redactà un de nou, que fou aprovat el 31 de desembre de 1801.

Si tenim en compte que el 9 de juliol de 1790, Antoni de Martí i Franquès - entre altres -, ja havia cedit uns terrenys, a més d'aportar 1.875 lliures per a les obres d'ampliació del port, i l'amistat que l'unia amb el brigadier Smith i amb tots els altres components de la Junta General del Port, per una banda, i amb els membres ja esmentats delegats pel govern francès per a la mesura del meridià per l'altra, no ens ha de sorprendre que, a manca d'un altre punt més idoni, Méchain, que ja havia escollit Sant Joan, acabés prenent el "fanal" del port com a punt de referència dels seus treballs geodèsics.

Es dóna el cas, però, que aquest "fanal" era amovible, és a dir, que -segons un document de l'època, que es conserva a l'Arxiu Històric del Port de Tarragona, fins avui inèdit -, "como el muelle que deve formar el puerto de Tarragona, no está concluido aún, no es posible hasta ahora colocarle un faro permanente; por cuya razón sólo se alumbra en el día con luces ordinarias en un farol puesto en una plataforma de madera amovible, de 60 pies [=16'71 m] de altura sobre el nivel del mar, y 8 [=2'22 m] de lado la base que sostiene el farol: dicha plataforma se adelanta según se prolonga el muelle". Efectivament, per un altre document, podem assabentar-nos que entre l'11 de juliol de 1814 i el 30 de juny de 1817, "Se adelantó la linterna provisional la distancia de 70 varas [=58 '52 metres] hacia la punta". No endebades trobem una referència que ens diu que "se construyó una linterna, si bien no con la perfección que requería un servicio tan importante".

Es tracta, per tant, de retrobar la situació que hauria tingut l'esmentat "fanal" en l'actual moll de Llevant el dia 3 d'octubre de 1803, en que Méchain i el seu ajudant Enrilé portaren a cap des de Sant Joan els mesuraments de l'angle Campanar de la Catedral - Fanal del Port, que ens donen Biot i Aragó en el seu Récueil d'Observations.

Coneixent aquest angle (8°10'3"324) i les coordenades UTM respectives deIs vèrtexs de Sant Joan i del campanar de la Catedral, podem calcular l'equació de la recta que unia el vèrtex de Sant Joan amb el "fanal". I, si a continuació projectem la recta obtinguda, sobre un plànol del port de Tarragona (escala 1:5.000), la seva intersecció amb la barra del moll de Llevant ens donarà la posició aproximada del cèlebre fanal amovible el dia 3 d'octubre de 1803, prop de l'acabament de la segona recta del dic de Llevant, on, segons referències escrites, s'estava treballant encara a les darreries de 1803. En aquest lloc, per iniciativa de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, amb motiu de la III Trobada, que tingué lloc el desembre passat a Tarragona, amb la col·laboració de l'Autoritat Portuària, es descobrí una placa commemorativa.

És curiós com, en el mateix document a que abans hem fet referència, figura a continuació una llarga descripció, anònima i sense data, d'uns nous fars diòptrics, basats en un nou sistema de lents cilíndriques inventades a França pel físic Agustín-Jean Fresnel, "que foren provats en una operació Geodèsica, amb notable efecte". A més, aquest document demostra un gran interès informatiu respecte a costos i instruccions pel que fa a la seva col·locació, conservació i manipulació, a fi d'instal·lar-los "en muchos faros permanentes que hay en la península".

Aquesta descripció deu estar treta del "extracto de las sesiones de la Academia Real de Ciencias que traen los Anales de Física, Química, etc. de París en uno de los meses del año de 1824".

No oblidem que Martí i Franquès disposava d'una complicada xarxa de corresponsals i d'amistats, tant a França com als llocs fronterers del Pirineu, que li feien arribar amb la màxima puntualitat i pels més sofisticats conductes, les més importants revistes científiques que es publicaven tant a França com a Alemanya i Anglaterra, circumstància que li permetia estar al dia deIs més avançats progressos de la ciència i de la tècnica com pocs altres científics del seu temps. I la revista Annales de Chimie et de Physique, que començà a publicar-se a París l'any 1816, no podia ésser una excepció. Martí i Franquès la rebia regularment -entre moltes altres- des de la seva aparició, ben a pesar de les moltes dificultats que això comportava en aquell temps per raó de la situació política i militar. Tinguem present que Fresnel va donar a conèixer la invenció d'aquest far de foc fix de 3er ordre, en la sessió de l'Académie royale des Sciences de París, un dilluns 19 d'abril de 1824, sota la presidència de Francesc Aragó, bon amic de Martí, que, poc temps abans, el 5 de gener, havia estat elegit per a aquest càrrec.

No volem estendre'ns més respecte d'aquest fet. Sí tan sols deixar-ne constància com d'una molt probable aportació informativa del nostre científic a la Junta General del Port, interessat com estava en la millora del port de Tarragona, com a exportador de mercaderies diverses, indirectament a través de les societats comercials en les quals participava. I cal tenir present que els fars diòptrics eren l'última paraula de la tècnica per a quan s'instal·lés el far definitiu permanent al final del dic de Llevant projectat per Smith.

LA MÀQUINA D'AIXECAR AIGUA
Recordem que Biot era, com la majoria deIs científics del seu temps, un home polifacètic, igual que Martí. Desconeixíem, però, fins avui les seves experiències sobre els peixos de la Mediterrània, realitzades durant la seva primera estada a Eivissa i a Formentera.

Segons ell mateix ens conta, en el seu primer viatge a aquestes illes realitzà algunes experiències curioses sobre els peixos que viuen en les aigües profundes d'aquells indrets, fet, que -posat en coneixement del cas- induí el ministre de l'lnterior francès, a incorporar un naturalista a l'expedició, i per assessorament deIs professors del Museu d'Història Natural, fou designat un seu amic, François de La Roche, metge jove ja avesat a aquest tipus d'estudis.

Un cop reunits a València, decidiren passar l'hivern de 1807 al seu observatori de Formentera. Sembla que les observacions de La Roche confirmaren les de Biot, a les quals s'afegiren circumstàncies noves. Tant les experiències de l'un com les de l'altre conduïren a la mateixa conclusió: que la bufeta natatòria deIs peixos conté molt més gas oxigen com més gran és la profunditat on habiten, "encara que -ens diu Biot- l'aire contingut en l'aigua de mar a 600 m de profunditat sigui igual, potser fins i tot de puresa quelcom inferior, al que impregna la superfície, segons m'he assegurat per experiències directes".

Deixem aquestes explicacions de Biot i llegim ara uns paràgrafs de l'esborrany d'una carta que tenim a l'abast, escrita en francès i datada a Barcelona a 14 de febrer de 1807, sense remitent ni destinatari, que diu, parlant d'un "instrument per a extreure aigua de mar":
..."Vegi si aquesta màquina, l'explicació de la qual acompanyo, li servirà. Vaig enviar-la ahir, continguda en una caixa com sigui possible, a Dénia o a Eivissa. Jo fins avui no he volgut dir res d'aquesta Màquina de Mr. Biot, Smith, segons les idees de Martí, Santponç i Coromines, fins que no l'he vista acabada, i no hi he fet proves que han tingut un feliç èxit en els pous. Ja em dirà si servirà en l'abisme del mar, aplicant-hi un pes de 50 lliures (20 kg), de que s'haurà de proveir."
"Records de la meva esposa, fills i filles, mentre espero noves de la seva salut, així com de la de Mrs. Aragó, Rodríguez i Chaix, als quals vostè tindrà l'amabilitat de saludar."
"Jo crec la seva obra molt avançada. El seu amic..."

En diverses ocasions hem fet esment d'una maquina d'aixecar aigua, inventada per Cristofor Montiu, amb la col·laboració de Martí i Franquès, Salvà i Campillo, i Santponç, de la qual es parla en algunes cartes de l'epistolari de Martí i Franquès, i amb la qual es feren diverses proves, una d'elles en presència de Méchain, en la qual aquest sofrí un accident. Alguns cops aquestes proves es feren en les finques que tenia Martí a Valls. Però mai no se'ns havia acudit que aquesta màquina, més o menys modificada, pogués tenir relació - com realment sembla- amb l'estudi deIs peixos que feia - encara que amb caràcter secundari- l'expedició francesa de la mesura de l'arc de meridià.

Ignorem qui escriví la carta i a qui anava dirigida, així com també l'explicació que l'acompanyava. Per altra banda, no deixa d'ésser curiós que aquest esborrany es trobi entre el cartulari de Martí i Franquès. Però sí que queda ben clara - entre el contingut de la carta i les explicacions que en donen Biot i Aragó en el seu Récueil d'Observations-, la participació més o menys directa del nostre científic en el planejament d'aquesta màquina per a ajudar Biot i La Roche en les seves investigacions deIs peixos d'aigües profundes, i ben segur, també, en el procés d'anàlisi de l'aire contingut dins les bufetes natatòries d'aquests animals.

I per acabar, reproduïm a continuació un paràgraf prou eloqüent d'una carta del publicista agrònom comte de Lasteyrie, datada a París el 18 d'octubre de 1807 i dirigida a Antoni de Martí, amb el qual tenia bona amistat per haver-lo acollit a casa seva, recomanant-li dos científics que venien a Espanya, el naturalista americà Macklow i l'espanyol Rodas: "Je leur ai dit qu'il ne pourroient trouver en Espagne", une personne plus en etat que vous Monsieur de leurs donner de bons renseignemens sur le pays que vous habités, et de els mettre en même de visiter tout ce qu'ils i peuvent trouver d'interessant relativament a leurs études".(1)

Creiem que aquest paràgraf posa en evidència, un cop més, el concepte que més enllà del Pirineu es tenia del nostre científic altafullenc.

(1) Els he dit que no podran trobar a Espanya una persona en millors condicions que vos per donar-los bones informacions sobre el país que habiteu i també per portar-los a visitar tot allò que hi puguin trobar d'interessant en relació als seus estudis.



Pierre François Méchain i Castelló de la Plana
Daniel Gozalbo Bellés
Catedràtic de Matemàtiques, Universitat Jaume I - Castelló
Article publicat a la revista "Muntanya" del CEC, núm. 797 de febrer 1995 (pàgs. 27-28)

L'astrònom francès Pierre Méchain, amb la col·laboració d'erudits del país, recorregué, durant la darrera dècada del segle XVIII, la França meridional i Catalunya amb l'objecte d'efectuar l'amidament del meridià DunkerqueBarcelona i elaborar un nou patró de la longitud: el metre. La importància de l'expedició i la seua estada a terres del Rosselló i el Principat ha estat glossada i posada en relleu en el cicle de conferències, actes i excursions que el Centre Excursionista de Catalunya ha portat a terme els dos darrers anys.

La reforma deIs pesos i les mesures i la implantació del sistema mètric decimal fou una de les primeres disposicions de la Revolució Francesa, fidel a l'esperit universalista i científic que la presidí: el 8 de maig de 1790 l'Assemblea aprovà el projecte de llei sobre unificació de pesos i mesures. En la sessió del 26 de març de 1792, es decidí que el metre seria la unitat de longitud que posaria fi a la diversitat de mesures que es feien servir i el 25 de juny de 1792 eixien de París dues expedicions: Jean Baptiste Joseph Delambre s'ocuparia de l'arc de meridià entre Dunkerque i Rodés, i Pierre-François André Méchain efectuaria l'amidament entre Rodés i Barcelona, i, al mateix temps, seria el responsable de l'expedició. Aleshores, Méchain era un excel·lent astrònom i un geodesista experimentat, sens dubte, un deIs millors homes de ciència de la seva època. El fruit d'aquest treball d'amidament que s'allarga més de sis anys serà l'adopció oficial per llei del primer consol Bonaparte el 10 de desembre de 1799 (19 frimarí de l'any VIII): el naixement del metre.

Méchain va creure necessari estendre l'arc de meridià fins a les Illes, per tal de tenir la mesura de dos arcs similars als dos costats del paral·lel 45°, evitant l'error derivat de la forma el·lipsoïdal de la Terra. Aquesta ampliació fou aprovada el 31 d'agost de 1802 en sessió del Bureau des Longitudes. Méchain reprengué la triangulació i eixí de París per segona vegada el 26 d'abril de 1803. Al llarg del segon viatge, col·laborà amb Méchain, decididament, Faust Vallès i Vega, XII baró de la Pobla Tornesa i la Serra d'en Galceran a Castelló, Martí Franques a Tarragona, així com personalitats científiques valencianes i catalanes: Chaix, Canelles (que fou el comissari espanyol de l'expedició) i Salvà.

El castellonenc Vallès era un home de gran curiositat i d'inquietuds científiques diversificades. Per la seua biblioteca i gabinet d'instruments sabem de la seua inclinació a la física experimental, la química, la botànica, la història natural, la geografia, les matemàtiques i l'astronomia. Tenia des de màquines pneumàtiques a telescopis, un ampli herbari i una bona col·lecció de minerals i fòssils. Mantenia correspondència científica amb Méchain, animant-lo "que per mi mateix m'assegure si Eivissa és visible des del Desert i el Mondúber, m'ofereix d'encendre grans fogueres a hores i èpoques convenients quan jo seré a Eivissa. Aprofitaré aquestes ofertes i, a més, aniré també jo mateix a visitar les muntanyes de les costes de València...", ja que en una altra carta li assegurava "...El baró de la Pobla s'havia pres la molèstia de pujar al Desert de les Palmes, havia reconegut a simple vista Torrelles, Cabrera, Eivissa i, sobre el continent, Montsià, Cullera i Sant Antoni. No hi ha cap dubte sobre la possibilitat d'execució deIs grans triangles de dos deIs meus plans."

Triangulació entre la península i les Illes Balears

Entre 1803 i 1804, Méchain recorrerà el País Valencià i les Illes. Establirà una cadena de vèrtexs de triangulació a les nostres muntanyes, encara vigent avui dia: Eivissa, Formentera, Mallorca, Dénia, Cullera, on amidarà una nova base de comprovació, el Puig i la serra d'Espada. Les condicions de vida en les estacions no podien ser pitjors; Madoz, cinquanta anys després escriu: "Los dignos compañeros de Méchain establecieron sobre esta misma cumbre, una de sus principales estaciones, y colocaron allí cinco grandes reverberos, porque las acciones debían hacerse de noche; una tienda y una cabaña de tablas que se armaba y se desarmaba con facilidad; más siendo estos abrigos demasiado endebles para resistir las terribles ráfagas de los vientos y las tempestades construyeron junto a la cabaña de madera una casita de piedra seca..." I la vida quotidiana, ens la descriu magníficament Aragó en les seves memòries: "Hom pot imaginar fàcilment el fàstig que havia d'experimentar un astrònom jove, confinat en un puig elevat, sense altre espai per a passejar que una extensió d'uns vint metres quadrats, i sense altra distracció que la conversa de dos frares cartoixans, el convent dels quals estava situat al peu del turó, i que venien a veure'm d'amagat, tot infringint la regla de llur orde."

S'havia declarat una epidèmia de febre groga al sud d'Espanya. A Màlaga va ser particularment greu, i un terratrèmol va acabar de desorganitzar la ciutat. Un vaixell procedent de Màlaga va atracar al port d'Alacant sense guardar la quarantena, per ser una embarcació oficial. I, a partir del correu que mantenia Méchain, va arribar l'epidèmia a la serra d'Espada. Aquest punt, infectat de febres palúdiques, va ser el lloc on diversos col·laboradors van caure malalts. Continuà els seus treballs de triangulació al desert de les Palmes, a Castelló, fins que també se li manifestaren els símptomes de la malaltia. El baixaren a Castelló el 12 de setembre, l'endemà el traslladaren a casa del baró de la Pobla, on va empitjorar i va morir el 20 de setembre de 1804, acompanyat del seu fill, dels col·laboradors, del consol de França a València i deIs amics casteIlonencs i valencians. Va ser soterrat a la ciutat de Castelló, enmig d'una gran manifestació de dol. El mateix baró va descriure els darrers dies de la vida de Méchain, testimoni de pena i amistat, l'octubre de 1805, en dues revistes científiques, l'una catalana i l'altra alemanya. EIs seus papers foren duts a París, mentre els instruments de precisió foren recollits per Martí Franques a casa seva, a Tarragona.

Juli Verne va glossar l'expedició a Méchain i Aragó, com una de les grans expedicions científiques i en la seua memòria escrigué el seu llibre Aventures de tres russos i tres anglesos, a l'Àfrica austral; recordar, per tant, l'esperit universalista i científic de l'expedició, que, en paraules de Biot i d'Aragó, fou "la més gran en el seu gènere i la més perfecta que hom puga executar", era un deute deIs científics i, indubtablement, deIs excursionistes catalans i valencians. El Centre Excursionista de Catalunya ha estat, sens dubte, el motor i l'anima de la celebració.

La xifra ZERO, una gran desconeguda

El zero és la xifra més important en qualsevol sistema numèric i també en un sistema lògic. El que cal, però, és no confondre el zero amb el "res", aquesta confusió és inadmissible tant en la lògica com en la matemàtica.

El zero permet un sistema en el qual només deu símbols poden representar qualsevol número i simplificar la manera de fer les operacions.

És també important destacar com l'ordinador utilitza un sistema de numeració binari (diferent del decimal que utilitzem a la vida quotidiana), és a dir, un sistema posicional de numeració, de base dos, que se serveix únicament de dos símbols: l'u i el zero.

Però, d'on ve aquesta xifra, aquest concepte zero?

Els hindús van passar als àrabs a finals del segle VIII la seva numeració, en la qual el zero s'anomenava shunya, que vol dir "buit" i es representava amb una petita rodona. Els àrabs la van traduir per sifr que els llatins convertiren en zephirum i d'aquí arribem a zero. El mot sirf va servir per anomenar a tots els números: xifra.

Els àrabs van introduir a Occident el sistema decimal i el concepte del zero, que va causar un gran impacte en les matemàtiques, va permetre l'esplendor de l'àlgebra i també la construcció de les primeres taules trigonomètriques i astronòmiques.

Els àrabs arribaren a Europa, per Andalusia, cap a l'any 800 dC. Aquí encara s'utilitzaven els sistemes grec i romà de numeració, que eren molt més endarrerits que l'hindo-àrab. La nova numeració aviat va guanyar adeptes en els regnes cristians que anaven creixent a mesura que la reconquesta avançava.

El fet que Borrell II, compte de Barcelona portés el monjo benedictí Gerbert d'Orlahc a Catalunya i li fes aprendre matemàtiques i astronomia va tenir com a conseqüència que quan aquest va esdevenir papa, amb el nom de Silvestre II, contribuís fortament en l'adopció del sistema decimal a Europa i, per tant, es convertís en un dels difusors més importants de la nova numeració i, amb especial de la xifra zero.

A l'edat mitjana, els matemàtics àrabs occidentals utilitzaven aquestes representacions de les xifres numèriques, que evidentment no són gaire diferents de les que es fan servir actualment:

[ Principal |Tornar fitxa ruta| Ser-Info-Sender | Refugis de Catalunya | Barnatresc| Bústia ]
Copyright © 1999 Catalana de Senderisme